[title]
La comèdia i el terror són els dos gèneres cinematogràfics més apassionants que conec, i que connecten millor amb els nostres sentiments i estats d'ànim, fins al punt de tranquil·litzar-los o alterar-los, excitar-los o calmar-los. Tobe Hooper, recentment desaparegut poc després que ho fessin Wes Craven i George A. Romero, ens va regalar molt bones/males estones, submergint-nos en el costat fosc, arrossegant-nos a l'infern i passejant-nos per l'interior de ments pertorbades. El terror i la comèdia tenen arquitectures similars, i poden basar-se en la construcció lenta i precisa o, l'altra opció, començar més fortes i endavant les atxes, amb un embolica que fa fort com a consigna. Dues noves comèdies franceses exemplifiquen els dos extrems: 'Los casos de Victoria', inscrita en el model allegro... ma non troppo, i 'Alibi.com', que ens arribarà aviat i que prefereix l'escalada ràpida i atropellada cap als cims del paroxisme.
Amor i humor, perillosa barreja
'Alibi.com' va d'una agència especialitzada a proporcionar-te coartades per si vols posar les banyes a la teva parella o tenir una imatge falsament impol·luta, i opta de seguida per la comèdia destralera, i ho barreja amb una rom-com (sinònim de comèdia romàntica, per si algú encara no coneix el terme) que l'aburgesa més. Excepte en alguns reeixits gags quasi sempre relacionats amb un pobre gosset blanc, la pel·li de Philippe Lacheau no es diferencia gaire d'aquelles 'Matrimoniadas' televisives de José Luis Moreno. I això que l'òpera prima de Lacheau, 'Se nos fue de las manos', no estava gens malament.
Auge i esllavissada d'una triomfadora
'Los casos de Victoria', que no és perfecta ni molt menys, té la valentia de no posar-nos-ho fàcil: la directora Justine Triet treballa amb un personatge complex, una dona amb èxit professional a qui tot comença a anar de pena. "Només arribo al plaer amb el treball", diu Virginie Efira (la nova estrella del cinema francès) en un exercici de sinceritat immers en una barreja de comèdia (hi ha moments en què rius per no plorar, per pura identificació amb el que veus i sents) i drama al voltant dels mecanismes de la Justícia, la fragilitat del cor i les urgències sexuals. Triet sí edifica, i no es llança a la destrucció per fer gràcia.
L'estil De Funès
I no és que no m'agradin les rucades i les bestieses (sense moure'ns del cinema dels nostres veïns, em segueix encantant Louis de Funès), però, si us plau, feu-les bé. I que la torre de naips, si és que ha de caure, caigui amb elegància.
