Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Comèdies viciades i la llei del mínim esforç
Notícies / Cine

Comèdies viciades i la llei del mínim esforç

Ocho apellidos vascos
'Ocho apellidos vascos'

La reivindicació de Carlos Aguilar
L'historiador Carlos Aguilar acaba de publicar 'Cine cómico español 1950-1961. Riendo en la oscuridad' (Desfiladero Ediciones), un llibre que ens ve a advertir que, durant la segona meitat del segle passat, no totes les comèdies elegants, subversives, intel·ligents i subtils les van dirigir Luis García Berlanga, Marco Ferreri i Fernando Fernán-Gómez, ni totes les va escriure Rafael Azcona. Que hi ha una sèrie de noms de cineastes, actors i guionistes que mai s'esmenten, i que van donar glòria i brillantor al gènere. Ell parla, per exemple, de creadors com Ignacio F. Iquino, Édgar Neville, José Luis Sáenz de Heredia o José María Forqué, els noms dels quals són sovint menyspreat, com si tots quatre s'haguessin dedicat a fer només mers entreteniments per a les masses o per al règim dictatorial. L'estudi d'Aguilar ens serveix per descobrir joies ocultes en uns moments com aquests en què triomfen les comèdies grolleres, mancades d'intencions, controlades per les cadenes que les coprodueixen i quasi sempre sota l'influx d'un únic model: la milionària saga 'Ocho apellidos'.

Riure segons un esquema comercial
He pensat en Aguilar, i m'he posat a llegir el seu volum com un boig, després de veure una pel·lícula que, per mi, és modèlica en l'ús i abús de les fórmules que han funcionat en taquilla: es tracta de 'Villaviciosa de al Lado', un film que deixa qualsevol llargmetratge de la parella Fernando Esteso i Andrés Pajares en una obra mestra. I, a sobre, 'sampleja' les comèdies prestigioses, com quan el personatge de Leo Harlem diu: "Como alcalde vuestro que soy, os garantizo que nadie cerrará el balneario". Mister Marshall, detingui immediatament els guionistes!

 

'Villaviciosa de al Lado'

 

 

Necessitats empresarials
La frase de Harlem, així i tot, és la més digna dins d'una pretesa màquina de fer riure els espectadors que ens regala línies de diàleg impresentables, lamentables, com quan Carmen Machi, que hi interpreta una prostituta, diu: "En este negocio, lo de callar como una puta, más que un refrán, es una necesidad empresarial". Com diuen ara els joves... perdona???

On la fiques, Alfonso XII?
Tot sembla extret del món de López Vázquez i Paco Martínez Soria a 'El turismo es un gran invento' (el disseny de personatges, si es pot parlar de disseny, és calcat), i, en fi, quan encara tens esperances que la cosa millori, una de les meuques en deixa anar una altra per a la història del mal gust: "Cariño, a un hombre casi es más importante hacerle crecer el ego que la minga". Juro que vaig intentar no prejutjar 'Villaviciosa de al Lado', i trobar-li virtuts més enllà de ser un producte controlat de cap a peus pels cervells grisos de les teles privades, però no hi va haver manera. Ah, sí, al final hi ha un agosarat acudit sobre el nostre rei Alfonso XII i la seva afició a anar de putes. Una petita transgressió absorbida per la llei del mínim esforç.

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments