Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca

Crítica de cartells electorals

Per
Ricard Martin
Publicitat

Ja hi som. Entrem en aquest parèntesis bizarre en què els alcaldable exhibeixen la seva fesomia penjada per tots cantons de la ciutat. I em fa l'efecte que a voltes ni ells volen que es vegi massa el seu cartell, perquè en alguns casos m'ha costat Déu i ajut localitzar l'estampa oficial. I la veritat és que, veient els resultats, no m'estranya. Passem revista als cartells dels candidats.



No fotem, Collboni
Els Barcelonins hauran de triar entre la dreta o la incertesa: "De debó Barcelona va de Trias o Colau? #Nofotem". Aquest és el eslògan de Jaume Collboni, candidat del PSC. Rematat amb un gloriós 'no fotem!' La seva imatge pulcra -barba de tiralínies, 'antihipster' total– no lliga amb el hashtag: concordaria més una foto de l'home aferrat a un cigaló amb la boca oberta (si el cartell fos de C's, la traducció sería «no jodamos», tingueu-ho en compte). El seu argument és rotund: més a l'esquerra de mi, el diluvi que se'ns emportarà a tots. O de dretes o antisistemes. Algú li hauria de recordar que si ens trobem en el fang que ens trobem és perquè els dos grans partits van ser incapaços de fer-ho millor. És a dir, en realitat el 'tigretón' Collboni ens proposa un 'más vale malo conocido que bueno por conocer'. No fotem, Collboni. I sisplau, treu el Jump de Van Halen de la campanya, que ni tu ets el David Lee Roth ni això és L.A.

Carina Mejías, a la caixa del súper
S'ha de buscar el centre, encara que el teu programa electoral porti escrit en lletres ben grosses que vols apujar del 4 % al 7 % el preu dels aliments bàsics (llet, pa, ous, formatge i verdures), retirar la sanitat als immigrants sense papers i carregar-te la immersió lingüística. Potser per això el cartell de la Carina Mejías -diputada del PP del 1999 al 2003, després de Ciutadans, mira quina renovació- sembla un anunci d'aquells supermercats de cadenes petites, tipus Maxor o Keisy, tot de taronja. Na Mejías va vestida amb una roba que, com la de Pablo Iglesias, sembla comprada al Carrefour. I què me'n dieu de l'eslògan? «Pide cambio». Carina, em pots fer canvi de dos euros pel carret, sisplau?

Alfred Bosch, viagra per a l'independentisme
Confesso que tinc certa debilitat per l'Alfred Bosch, d'ençà que el vaig veure baixant a tota llet Via Laietana avall, cavalcant una atrotinada bici del Bícing pel carril Bus. Amb un parell. Bosch ha optat per no posar cap cartell únic, sinó una sèrie d'imatges amb l'eslògan: la Barcelona del Sí. El més suggestiu és aquell en què apareix amb les quatre molt fàl·liques columnes de Puig i Cadafalch, mirant cap a Montjuïc (que com tothom sap, és el centre nacional de 'cruising'). El missatge és claríssim: nens, nenes, voteu Bosch que us farà trempar (quelcom molt apreciat en l'independentisme). I ja se sap que el millor que et poden dir a la discoteca –o als rostolls de Montjuïc– és un «sí».


 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ada Superstar
Als qui acusin l'Ada Colau de personalista, el seu cartell els posa les coses fàcils: la seva cara, immaculada, perfecta i photoshopejada a l'onze – els únics defectes són les estratègiques arrugues de la simpatia i una seductora verrugueta– domina tota l'escena, amb el rotund eslògan Guanyem Barcelona! Que havia de ser el nom del partit, però un espavilat del PP ja l'havia registrat. Tot plegat, tan d'anunci de clínica dental que costa de criticar (un ha vist els seu cartells amb inscripcions de feministes que li retreuen: les dones no som perfectes!). D'aquest conglomerat d'esquerres esperava quelcom més agosarat, no pas una cara B de cartell del PSC. Per cert: us heu fixat mai que el logo circular de Podem és una còpia del del cotxet infantil Bugaboo?

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Tu tries el teu Trias
Suposo que l'equip de l'actual alcalde, escarmentat de com es va estampar l'estampa messiànica de Mas/Moisès, ha volgut fer èmfasis en la suposada proximitat de Xavier Trias (si li fas mencions al twitter, sovint et contesta el seu community manager). Així, barcelonins de diferents edats apareixen amb un retrat que han dibuixat de l'alcalde i lemes d'allò més buits: «El meu alcalde creu en les persones». Quina ràbia, dir que creus en les persones o que el primer són les persones. Esclar que ho són! Si no fos així, no us dedicaríeu a la política, oi? I alerta que el darrer polític que va fer servir nens en campanya –la niña de Rajoy– va acabar com va acabar. Què deu fer aquella nena ara? Està posant copes al barri roig d'Hamburg? Recull fruita a França? O quelcom pitjor?

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

María José Lecha, el candidat desconegut
La CUP ha fet bé i ha evitat els personalismes: sobretot perquè ningú no sap quina cara fa la sindicalista María José Lecha. Encara que el seu cognom hauria donat molt de joc dincs l'eslògan de campanya. «Capgirem Barcelona, això serà la Lecha». El lema també té ressons d'oci gai d'alt estànding, encara que suposem que la secció gai de la CUP prefereix promoure formes d'oci molt menys consumistes i més conscienciades, com per exemple les que porposa el Brot Bord.  

 

 

 

Últimes notícies

    Publicitat