[title]
“Mira cap aquí dalt, sóc al cel”, arrenca 'Lazarus', l’últim single de David Bowie, al centre de Critica de 'Blackstar', el seu últim àlbum, publicat el dia que feia 69 anys i només dos abans de morir. Però a Bowie no li cal que Jesucrist el ressusciti com a Llàtzer, perquè és etern. “David Bowie is forever and ever”, es llegeix a tota pàgina al catàleg de la retrospectiva que li va dedicar el museu Victoria and Albert de Londres el 2013, una frase formada juxtaposant el nom de l’exposició, 'David Bowie is', amb un dels versos de 'Heroes', un dels himnes que ens deixa aquest heroi del pop.
Recordo quan era petita i encara no ens cordàvem el cinturó de seguretat al cotxe: repenjava els colzes als seients dels meus pares i allà al mig em passava el viatge cantant. El 'Changesbowie' és un dels discos que recordo haver cantat més, la compilació que es va publicar el 1990 i que amb deu anys em vincularia per sempre amb un dels artistes que més he admirat. La ironia és que, amb tants concerts com he anat, a ell no el vaig arribar a veure mai tocar: vaig tenir un bon disgust quan no em van deixar anar al primer Doctor Music Festival el 96, que ell encapçalava. Però Major Tom, Ziggy Stardust, el vampir de 'L’ànsia', el Jareth de 'Laberint', l’august del vídeo d’'Ashes to ashes', la noia del cabell de ratolí de 'Life on Mars' sempre m’acompanyaran –sempre ens acompanyaran–. "Forever and ever".
