• Notícies
  • Cine
0 M'encanta
Guarda-ho

Descalços per la carretera

Descalços per la carretera

Un gènere estimat/odiat

Fa justament 50 anys, un parell comèdies romàntiques van arribar als cinemes per establir-se definitivament en la cosa anomenada memòria col·lectiva. Dues fites en un gènere tan estimat per un públic popular que veu pel·lícules per "distreure's i ja està" com detestat per quasi tota la crítica, que les considera decadents, masclistes, embafadores, gairebé reaccionàries i repetitives. Són 'Descalços pel parc', dirigida per Gene Saks, i 'Dos a la carretera', realitzada per Stanley Donen.

Fonda i Redford, que n'és de bonic ser jove i guapo!

De 'Descalços pel parc' se n'ha parlat força aquests darrers dies perquè els seus protagonistes principals, vaja, els que estan embolicats al film, Jane Fonda i Robert Redford, han passat pel Festival de Venècia per presentar-hi una pel·li que ha rebut hòsties fins al carnet d'identitat, i que s'estrenarà en una plataforma televisiva (Netflix, concretament) amb el títol de 'Nosotros en la noche'. Fa cinc dècades, l'adaptació a la pantalla d'una comercial obra de teatre de Neil Simon, que era tota una apologia del "quina sort ser guapo i jove a Nova York", va fer que aquesta parella d'etern glamur d'esquerres fossin el mirall de moltes d'altres que, des de llavors, han sospirat per esprémer l'amor amb tant d'estil i humor com ells pel parc.

 

 

Crònica glamurosa d'un desenamorament

'Dos a la carretera', tot i coincidir en any i gènere cinematogràfic, tenia una altra mena d'inquietuds. Millor dit: sí que tenia inquietuds, i un discurs diferent i una manera de ser explicada distinta. Per començar, destaquem el guió, de Frederic Raphael, el mateix autor de (dos anys abans) 'Darling', i que, el 1999, va escriure 'Eyes wide shut' a partir d'una obra d'Arthur Schnitzler. La història dels personatges d'Audrey Hepburn i Albert Finney, ambientada a França i curosament desordenada, va impactar per la seva audàcia narrativa i tristor: és el relat, sense usar una xarxa salvadora ni tampoc una miraculosa solució final, de l'auge i la caiguda d'un matrimoni. Que una part del públic (femení o masculí) només es va fixar en els vistosos i graciosos modelets de Hepburn i, alhora, es va fer un embolic amb tants flashbacks i constants salts temporals? Això també m'ho crec, collons, n'estic convençut.

500 dies junts o no tan junts...

El que és indiscutible és que el film de Donen va introduir dosis de realisme en la comèdia romàntica, una afortunada jugada que el mateix cineasta va repetir, dos anys després i en clau gai, a 'La escalera', l'adaptació d'una peça teatral de Charles Dyer protagonitzada per Richard Burton i Rex Harrison, uns actors disposats a arriscar-se i fer un dràstic canvi d'imatge a cop de ploma. Recordem que Donen, amb la complicitat de Gene Kelly i dos guionistes, ja hi havia desconstruït el musical amb 'Cantant sota la pluja', el 1952. En els darrers temps, només '(500) días juntos', dirigida per Marc Webb l'any 2009, ha estat tan lloada com 'Dos en la carretera' per treure-li sucre a un gènere, admetem-ho, sovint embafador.

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments