Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right El dia que Jeanne Moreau em va mirar...
Notícies / Cine

El dia que Jeanne Moreau em va mirar...

Jeanne Moreau a 'La notte' (1961)
Jeanne Moreau a 'La notte' (1961)

Mestra, ídol, indispensable
Fa uns mesos, en aquesta mateixa columna que m'atorga una absoluta i preciosa llibertat per parlar de cinema d'una manera espero que diferent i engrescadora, vaig relacionar una sèrie d'actrius franceses de diferents generacions. I, en aquell arbre genealògic fictici que vaig muntar, a dalt de tot, hi era una actriu que ens acaba de deixar, cosa que ens ha posat molt tristos i melancòlics: Jeanne Moreau. Tots hem recordat on ens havia encisat més, cadascú ha destacat els seus films preferits protagonitzats per ella.

Trobada inoblidable al Ritz
A principis dels 80, em vaig envalentonar i em vaig presentar a l'antic hotel Ritz de la Gran Via amb una casset on un amic m'havia gravat diverses cançons interpretades per Moreau. Evidentment, hi era la famosa 'Le tourbillon'. Sabia que l'actriu era a l'hotel perquè allà era on allotjaven els convidats d'un programa de la tele. Però jo no sabia si la trobaria pel hall. Si tindria tanta sort. I, sí, la diva, la gran dama del cinema francès era per allà, vestida amb una mena de bata, i, gustosa, va accedir a firmar-me la casset. Sense dubtar. Sense espantar-se de l'intrús. Ens vam asseure, vam intercanviar més somriures que no pas paraules (dels nervis, em vaig oblidar del meu francès més que decent) i, finalment, li vaig donar la mà. No, no vaig gosar petonejar-la!

Connectar-se amb els mortals
D'aquesta manera, per mi, Jeanne Moreau sempre serà, a més de la companya de viatge de 'Jules i Jim', de la núvia que vestia de negre, o de la cambrera de Buñuel, el mite amable que va baixar a la terra i va fer feliç un mortal, un pobre i jove mitòman barceloní que tremolava com una fulla davant d'ella. I quequejava.

Els millors, amb la millor
Amb Jeanne Moreau se'n va una part importantíssima de la història del cinema europeu, un dels nexes d'unió entre Truffaut, Antonioni, Louis Malle, Angelopoulos, Jacques Becker, Wim Wenders i Fassbinder. Ai, i com ens hagués agradat veure-la, també, en una pel·li de Visconti, o de Fellini o de Pasolini!

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments