Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right El Gran Manel is Dead
Notícies / Música

El Gran Manel is Dead

El Gran Manel is Dead

Desoladora notícia per al món de la música indie i rock de Barcelona i la premsa musical en general: el dimecres passat va morir en Manel Roig, conegut artísticament com a El Gran Manel, d'un atac de cor fulminant. Un cas atípic, el de Roig, tant com la seva música: tot i que de jove va muntar un grup –com el 70 % de la humanitat que ens apassiona el rock and roll– no va ser fins quasi entrada a la quarantena que aquest periodista musical –va col·laborar a Ruta 66 i Mondosonoro– va decidir passar al cantó artístic de l'assumpte, amb el grup Vellut, però sobretot en solitari.

El seu primer disc, El Gran Manel (2012, autoeditat) és un artefacte que planta un peu en el blues sorollista i rovellat, l'altre en el folk-rock polsegós i el cul a la psicodèlia. I va ple de cançons boníssimes que esgarrapen la capa de baixa fidelitat per instal·lar-se a la closca de l'oient. Amb ell, El Gran Manel va telonejar The Tea Servants en el seu retorn a la música a l'Apolo, i  també va actuar al festival de Benicàssim de l'any 2013 amb músics de Beef.  

El segon disc, El Gran Manel is Dead (2014, una conya sobre The Smiths que avui ens posa tristos) aprofundeix en el camí del primer disc, tot i que enriqueix la varietat d'estils: apunta cap a la psicodèlia («Cuando el diablo llame a tu puerta» sembla Love) i el bluegrass, en la hilarant «Dios, salva a los yonquis»). I fa quelcom tant difícil com portar al terreny personal (i artísticament satisfactori) una versió d'«I'm Waiting for the man» de la Velvet: «Espero a mi dealer». Un meritori Frankenstein estilístic que fa honor al seu sobrenom favorit: El Beck de l'Hospitalet.

Tot i que la meva amistat amb ell era superficial, la seva rotunda figura era una silueta que sempre era benvinguda quan se t'acostava en un concert. En Manel sempre tenia una estona per comentar la jugada, per convidar-te a una cervesa (coneixia a tots els porters i a tots els cambrers de totes les sales de Barcelona), per explicar-te quin seria el seu proper moviment artístic i per jurar i perjurar que «quasi havia convençut als de Bankrobber per a què editessin el primer disc». Tirant de tòpic, era un paio d'aquells que cap de les persones de l'habitació en podria dir mai res de dolent. I el trobarem molt a faltar, i tant.

 

 

Advertising
Advertising

Comentaris

3 comments
Arantxa R

Gràcies per les teves paraules, Ricard. Jo que el conec bé, sé que allà on estigui (segur amb la nostra iaia), amb música de fons de Lou Reed i Tom Waits...encantat amb les teves paraules. La seva germaneta

Ricard M

@Arantxa R Us acompanyo en el dol. Era un tio molt especial i ple de talent. Una abraçada molt forta i ànims. Ricard. 

Isabel G

Vaig tenir el plaer de coneixer al Manel i només puc dir que veritablaement era MOLT GRAN. Gran professional i persona. Descansa en pau, Manel. Una abraçada forta.