Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right El teatre clandestí existeix

El teatre clandestí existeix

Advertising

Fa uns dos anys, vaig rebre a la redacció una invitació per anar a un pis de Gràcia per assistir a l'estrena d''Animals de companyia', primera obra de la poeta i actriu Estel Solé. Era el que se'n diu un 'site-specific'. Vaja, que l'acció passava al lloc real o gairebé real on hauria de passar si no fos teatre. En aquest cas, el menjador d'una casa de classe mitjana. La peça es va convertir en un 'hit' i va arribar a les sales comercials per acabar esdevenint un dels més grans èxits 'indies' del teatre barceloní dels últims temps. Diumenge 28 acaba al Capitol després de moltes i moltes funcions. Però va començar en un pis de Gràcia. I encara van casa per casa, si els voleu a sopar.

A Madrid o Buenos Aires, això del teatre 'clandestí', que es desenvolupa en residències particulars, és una cosa habitual. Daniel Veronese, per exemple, tenia fins fa no gaire un teatre al garatge de casa... Normalment, hi podem veure intèrprets que comencen o, simplement, actors que estan provant coses noves. Després del cas 'Animals de companyia', pensava que la idea prendria força a Barcelona, ja que és una manera barata de posar de llarg una funció en temps de la crisi més bèstia: convides amics i coneguts a una casa que et deixen i cadascú paga el que vol, amb el sistema taquilla inversa. Això és el que han fet aquesta setmana tres actrius (Ruth Llopis, Andrea Ros i Tábata Cerezo) amb la complicitat del director de La Calòrica, Israel Solà, que han estrenat en un pis de l'Eixample 'Volem anar al Tibidabo', text de Cristina Clemente que vam poder veure en una producció de la Flyhard fa uns vuit anys.

D'entrada, cal dir que el que vam fer les actrius és il·legal, ja que no es pot fer teatre en una casa. Però és tan emocionant que, amb el permís de la Ruth, no puc fer altra cosa que explicar-ho. Primer, et conviden a veure una obra en un pis. Després, t'interessa la feina de les intèrprets i del director. I vols tornar a veure la peça. No tens altre remei que anar-hi.

Fer teatre de tan a prop, amb les acrtius a un metre, dins un lloc que no és un teatre, és difícil. És difícil concentrar-se, fingir naturalitat. Però si la cosa funciona, és una de les experiències més satisfactòries que pot viure un espectador professional. Els gestos, la veu, la història, agafa un altre color. Tens la sensació d'estar espiant la vida quotidiana de la gent, com si no existissis, com si haguessis desaparegut. I si les actrius saben portar la funció al seu terreny, no hi ha res a dir. Podem citar cert nerviosisme davant la proximitat i el poc silenci del públic. Podem dir que és difícil moure's en tres metres quadrats. Bona nota, tanmateix, per a totes.

Aquesta obra, com 'Animals de companyia', hauria de tornar a la cartellera passat demà, amb Llopis, Ros i Cerezo. I no caldria ni el sofà. Ja no recordo com ho feien Roser Blanch, Clara Cols i Alícia Puertas... Parla de com sobreviu una família a l'Alzheimer. I crec que s'han fet poques obres sobre aquest mal que se'l mirin amb aquest punt de comèdia gens frívola. És una mica 'Goodbye Lenin', sí. La causa, aquí, és més justa. Estiguin atents que, quan surti de la clandestinitat, la voldran tornar a veure.

Share the story
Últimes notícies
    Advertising