Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Els Rolling Stones a Montjuïc: la darrera vegada?
Notícies / Art

Els Rolling Stones a Montjuïc: la darrera vegada?

Jagger i Richards ahir a la nit a Montjuïc
© Jesús A. Martínez Jagger i Richards ahir a la nit a Montjuïc

Dinousaures, llàgrimes i rock'n'roll: el concert

Anar a un concert dels Rolling Stones l'any 2017 és com una visita al psicòleg o una nit d'aquelles que acabés perdent la consciència. Un sprint de dues hores d'abstracció i d'emocions que et surten del fetge, de cançons que t'han acompanyat sempre i moviments pèlvics que són part de tu. A un espectacle dels Stones el més important no sempre passa a l'escenari, perquè el que tens al teu voltant és una congregació de cares de felicitat, llàgrimes i sentiment de col·lectivitat, on tota preocupació queda fora. L'escriptor Carlos Zanon escrivia al seu perfil d'Instagram que tot se'n pot anar a la merda mentre ells són a l'escenari. Perquè en una Barcelona crispada, corpresa i amb els nervis a flor de pell, només Mick Jagger la pot fer somriure, ballar i cantar d'alegria. Aquest és l'immens poder de la seva figura, la gran victòria del rock davant de totes les coses.

Per tot això, al final no és tan important si la guitarra de Keith Richards sonava exageradament més forta que la de Ronnie Wood, o si el hieràtic Charlie Watts perdia el ritme i entrava a destemps cada dos per tres. El que atrapa és la seva mística i capacitat de fer un concert com el d'ahir, lleugerament desastrós a nivell musical, però incomparable emocionalment. I això que va costar trencar certa fredor inicial del públic de Barcelona (de Barcelona i de la resta del món, perquè ahir a l'Estadi Olímpic hi havia una curiosa amalgama de nacionalitats), que va entomar amb eufòria controlada l'entrada d'una fluixa versió de 'Sympathy for the devil' i 'It's only rock 'n' roll (but I like it)' i que va semblar adormir-se amb la concessió al fan més fidel, amb les versions de 'Just your fool' i 'Ride'em on down' acompanyades de 'Tumbling dice' (de l'”Exile on Main St”). Un bloc que va desflorar una de les sensacions més delicioses quan veus als Stones: trobar-te una meravellosa banda de bar de col·legues, que falla, que es mira, que somriu, es diverteix i que es dedica a fer rock'n'roll i r'n'b clàssic, canalla. Tot això sent la millor banda d'estadi de tots els temps.

Ron Wood i el baixista Darryll Jones

 

Ron Wood i el baixista Darryll Jones
© Jesús A. Martínez

 

 

Diu Neo Sala, el seu promotor, que per sobre dels mastodòntics espectacles de les estrelles pop d'avui en dia, els Stones segueixen sent imbatibles en directe. I té raó. Primer: la seva col·lecció de 'hits' emocionals no la té cap altra banda en actiu i segon, perquè, i perdonin el paternalisme, tot i sumar 290 anys a l'escenari entre tots quatre, encara tenen la capacitat de trencar la barrera del xou digne, d'anar un pas més enllà i seguir sonant poderosos. Haurieu d'haver-hi sigut per escoltar com d'atronadora els va quedar 'Rocks Off' per entendre'm. La primera part del concert la va tancar un trident que golejaria qualsevol porteria rival, el pare el fill i l'esperit sant: 'You Can't Always Get What You Want', 'Paint It Black' i 'Honky Tonk Women'.

El quart d'hora següent va servir perquè l'incansable Jagger fes un recés i Richards encarés 'Happy' i 'Slipping away'. Aquests dos clàssic del Richards cantant serien el prefaci a l'hecatombe, a l'explosió, ara sí, de la gran banda de rock en un recinte ple a vessar, amb més de 55.000 persones. Aquests dinosaures encara saben com posar-ho tot cap per avall. 'Midnight rambler' i 'Street fighting man' van ser els millors moments de la nit, els més salvatges, tel·lúrics, adrenalínics i inacabables. Potser ja no són, segurament mai ho van ser, el grup més virtuós, però ningú els pot presentar batalla en la guerra del carisma, l'empatia i la connexió.

Per acabar cançons d'explosió i pertinença. Això d'ahir era la gira 'No Filter', sense res a presentar (tret d'un grapat de versions de blues) ni, evidentment, cap urgència: tocar pel gust a tocar –feia 10 anys que no venien a la ciutat–. Focs d'artifici i celebració mentre tancaven amb '(I Can't Get No) Satisfaction', tot just abans havien passat per 'Start me up', 'Brown sugar', 'Jumpin Jack Flash' i 'Gimme Shelter'. Que volen que els digui davant d'això? Durant tota aquella estona ningú va pensar en què hi ha un vaixell atracat al nostre port amb milers de policies amb un ganivet entre dents, ni que aquell noi que t'havia de trucar resulta que no ho ha fet. Ni tan sols en que t'hauràs de posar a escriure una crònica quan arribis a casa. Aquella nit només hi eren els Stones i vostès. Potser per última vegada, potser per sempre. –Jordi Garrigós

Sense penediment

Les tres darreres vegades que he anat a veure els Stones m'ho pregunto: ho he de fer? Valdrà la pena? Me'n penediré? Ahir va ser la cinquena vegada des de l'any 1990 que pujo a l'Estadi Olímpic de Barcelona amb ells (em vaig estalviar el viatge a Madrid el 2014 la darrera vegada perquè vaig témer la decepció). El primer que vaig pensar quan vaig asseure a la filera de premsa va ser: collons, fa 27 anys, quan en tenia 13 anys, era a grada de la riba de davant amb la meva tieta (qui per cert em va comprar la samarreta que portava ahir. En Mick ven bon marxandantge!). I ja aleshores se'ls qüestionava com a una colla de vells xarucs que venien a esprémer el mugró dels calés.

Per entrar a l'Olímpic les comprovacions devien ser similars a les del Checkpoint Charlie de l'antiga RDA: fins a sis controls d'entrada i d'identitat, i nombrosos estira i arronsa dels assistents que no portaven DNI o anaven amb un sarró massa gros. Avorriment i burocràtes-segurata tatuats: enlloc d'aquelles entades massives a l'estadi tant acolorides d'abans, on et podies distreure amb l'espectacle de la massa 'rocanrolera' avançant i comprant marxandatge pirata, als acòlits ens van embotir en una cua estreta, bovina i lenta, on les úniques sensació de perill eren els crits dels fanàtics argentins, els 'Rolingas', i la de trepitjar-li sense voler la xancleta a la senyora de davant. El públic 'estonià' és intergeneracional i sobri: i s'agraeix molt la manca de postureig i l'anar per feina de la nostra parròquia, sobretot si la comparem amb la ferum xovinista i ximpleta que desprenen 70.000 fans de Springsteen junts (sobretot si són de Barcelona, autorproclamada Capital Bruce). Si ja portes el logo de la llengua de Warhol, el símbol definitiu del rock, poca cosa més et cal.

A dins, la paradoxa Stone t'esclata als morros: en un món on tots els concerts d'estadi estan mil·limetrats, on saps que et trobaràs una versió hipervitaminada i perfecta del disc d'estudi amb focs artificials i làsers, els Stones van oferir un bon grapat d'espontaneïtat i desconcert. De fet, en les sis primeres cançons a estones van sonar desmanegats però cruixents, com una motivada banda de bar (Charlie Watts no va tenir la seva nit, sens dubte. A l'inici, queien els cops descompassats a la seva caixa com les patates del sac).

Wood i Richards, filant la teranyina Stone

 

Wood i Richards, filant la teranyina Stone
© Jesús A. Martínez

 

 

No van haver-hi nines inflables ni muntatges dels que et desencaixen la mandíbula; però em va emocionar que el gag que fes aixecar tot un estadi fos el moment en què un Ronnie Wood pletòric va fer unes passes de claqué fusionades amb el caminar de Chiquito de la Calzada. L'estadi convertit en barra de bar. Folklòriques angleses del blues i el vodevil que potser no són són tant sexys com abans però conserven l'art (i l'escot del pitram) intacte. I tant li fum que Keith s'assemblés més a un jubilat amb bata-manta que surt a buscar el diari, que a un pirata amb fulards: va deixar anar solos, riffs i versos amb l'abandó tossut de qui només sap fer una cosa i la fa molt bé. De fet, les pantalles projectant imatges de les seves mans tocant a mida gegantina van accentuar allò bàsic de tot plegat. Escoltes i veus 'Street Fighting Man', i te n'adones que una de les millors cançons de la història del rock es basa en un paio que colpeja quatre cordes a l'aire fent un molinet. I va ser Wood qui va portar el pes de teixir la teranyina guitarrera Stone, però encara van saltar guspires entre ell i el vampir. Li poden caure bé, els 74 anys, a algú? A Jagger sí. Perquè l'edat ha moderat un home que ja 'grotesquejava' com a ancià/adolescent de 70 anys. Tot i que es segueix bellugant com un escurçó d'acer, vam veure un Jagger amb més ganes de cantar el blues que d'emular Madonna.

No, potser no són els millors Stones que he presenciat. Però se'ls va veure humans, imperfectament enèrgics i genuïnament emocionats de tocar a Barcelona. Me'n penedeixo d'haver pujat a Montjuïc? Collons, de l'única cosa que me'n penedeixo és de no haver enviat a prendre per sac la comoditat del seient de premsa i baixar a suar la cansalada a la pista. 'This could be the last time, this could be the last time'. Si aquesta fos l'última vegada, nena, ja m'està bé. –Ricard Martín

 

 

Advertising
Advertising

Comentaris

1 comments
ssks k

el logo de la llengua no es de Warhol!