Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Em flipa el monstre de Nacho Vigalondo
Notícies / Cine

Em flipa el monstre de Nacho Vigalondo

Colossal

El primer cap de setmana a Sitges ha estat memorable, sobretot pels seus monstres. Us podríem parlar de 'Shin Godzilla', una pel·lícula de catàstrofes japonesa, amb una criatura que sembla un d'aquells dracs de roba de l'any nou xinès. Us podríem parlar, sinó, de 'Museum', un artefacte de terror nipó que és l'adaptació d'una col·lecció manga, sobre un assassí en sèrie que porta impermeable i màscara de granota, i que només ataca en dies de pluja. Va ser un deliri poderós molt de diumenge a la tarda, entre el 'thriller' de carn crua i tuf de cadàver tipus 'Seven' i l'acudit gore. Esperem veure'l a les pantalles ben aviat. Però el millor de tots, sens dubte, va ser el de 'Colossal', l'última pel·lícula de l'espanyol Nacho Vigalondo, amb Anne Hathaway en el millor paper que li han donat en sa vida. Perquè és una pel·lícula que parla de l'energia negativa i la destrucció, sense contemplacions ni sentiments amables. Perquè Vigalondo, a part de ser un gracioset enginyós, té aquell instint desconfiat del piròman a punt de cremar-ho tot.

A mi, el monstre de Vigalondo em flipa. Així de clar. Em flipa perquè no té res a veure amb aquella generositat de savi ancestral que posseeix l'arbre de Bayona a 'Un monstre em ve a veure'. Em flipa perquè és, com tot bon monstre, la projecció dels instints destructius més execrables que ens bullen al baix ventre, com si a sota l'estómac hi tinguéssim el druida d''Astèrix' fent foc a la marmita. 'Colossal' és, en primera instància, la història d'una dona que fa un any que no té feina i s'emborratxa cremant amb cada glop de ginebra les coses bones que té al voltant. El dia despunta i el sol la sorprèn sempre fregant el coma etílic. I a les 8:05 en punt, que és l'hora en què els nens van a l'escola, asseguda en el banc d'un parc infantil crea una mena de camp electromagnètic que li neix de sota els peus i, com una fletxa subterrània, creua la terra i surt just per l'altra banda del glopus, pels seus antípodes, al centre de Seül, amb la forma d'una bèstia gegantina. Té els ulls vermells i dues banyes de cabra. Els gratacels li arriben pel melic, i cada cop que mou els braços es carrega un helicòpter, una vintena de pisos, potser tres o quatre centenars de coreans.

No sé si recordeu la primera pel·lícula de Vigalondo, aquella obra mestra que es titulava 'Los cronocrímenes', on apareixia un senyor misteriós amb la cara embenada i unes ulleres de sol com l'home invisible de Claude Rains. A 'Colossal', Vigalondo torna a oferir-nos una estructura en forma de trencaclosques, que aquest cop no té una lògica temporal sinó geogràfica: tota la tensió del film gira al voltant d'un entrellat de correspondències entre el que passa en un sorral d'un poble dels EUA i la gran urbs asiàtica, entre la dimensió humana del personatge i el seu reflex de ciència-ficció, com un doble virtual, com un ninot teledirigit, o com el personatge d'un videojoc que té terribles conseqüències per a la humanitat. Més encara quan, al costat del monstre, es presenta un robot igual de gros. I els dos titans lluiten, sembrant el caos, trepitjant un grapat d'humans. El mal de Vigalondo està fora de control, és desproporcionat i no té premeditació. I per més que us soni a acudit és una arma sense el fiador posat, que es dispara i deixa anar tota la metralla.

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments