En defensa dels cambrers de BCN

Els cambrers són un blanc molt fàcil. Ridiculitzar un cambrer és una guerra guanyada. Difícilment et replicarà; el client sempre té la raó, ja se sap. Per a un cambrer és millor empassar-se la impertinència d'un client que endur-se l'esbroncada del propietari del negoci o alguna cosa pitjor. Suposo que per això, els cambrers són els qui pateixen amb més intensitat la mala educació del ciutadà estressat. Els bars i cafeteries són el meu hàbitat natural, i detecto que des de fa temps l'hostilitat és cada cop més gratuïta i mesquina. S'estan convertint en el sac de boxa de molta gent amb excés de mala llet.

Sempre trobarem cambrers que són desagradables, incompetents i bruts, com a tots els àmbits laborals. I és evident que els hem de parar els peus. Però estic convençut que el nombre de clients despòtics, malcarats i milhomes és molt superior, i s'està multiplicant d'una manera alarmant. Dubto que les persones que tenen per costum humiliar cambrers facin us dels mateixos aires i la mateixa grolleria amb un taxista, un mecànic o un conductor de grua.

Acostumem a gastar un enorme complex de superioritat quan ens enfrontem als cambrers. I els hauríem de respectar: fan una feina que té molt de mèrit. Dempeus tot el dia. Carregant safates, copes, plats. Amunt i avall. Quan el bar s'emplena, el ritme és frenètic. Tothom vol la seva comanda, tothom aixeca la mà, tothom els crida i els fa mala cara perquè van tard. S'ha d'estar fet d'una altra pasta per suportar aquest ritme i atendre amb un somriure totes les taules. I la majoria dels cambrers ho aconsegueixen, tot i que no són androides i tenen dret a tenir un mal dia.

Adoro els cambrers del meu barri. D'una forma estranya s'han convertit en una mena de segona família per a mi. No sé què fan, on viuen... No sé si estan casats, si tenen fills. No sé res d'ells! Però els veig amb més assiduïtat que a la meva mare. Cada matí em reben amb la combinació que més m'agrada. Sempre amb un somriure. Als cambrers del Cafè de l'Òpera, del Caravelle, de la Granja Plaza, de la Masia, només els puc dir una cosa: GRÀCIES.