[title]
Va ser al maig del 2010 quan vaig rebre un SMS. Jo era a la vall Ferrera amb una tropa de poetes catalans i croats en un seminari organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes. El missatge era de Carles Capdevila, que em convidava a fer un gelat a la plaça de la Revolució. Sóc lluny, li vaig dir. I vam quedar dos dies més tard, al seu despatx. Al cap de cinc minuts de conversa, sense embuts, em va proposar ser director de 'Time Out Barcelona', la cadira elèctrica de moda aleshores. Matava més gent que la de la presó de Richmond! Jo havia de ser el setè director en dos anys i mig. Poca broma. Tot i això, li vaig dir que sí. I, durant aquests prop de set anys, he de dir que he estat assegut a la cadira unes quantes vegades, però no sé com he aconseguit escapolir-me’n. Fins i tot diria que, en l’últim trasllat –tres en els meus dos primers anys–, vam decidir llençar-la a les escombraries. Aquell vespre, va acabar a la trituradora, convertida en no-res.
Ara mateix, 'Time Out' no té res a veure amb el que em vaig trobar. Serà mèrit meu o no, però si aleshores era una revista amb un nom internacional que prometia molt més del que era, per dir-ho finament, ara és una sòlida realitat local. Érem de quiosc, amb una web petitona, monolingües catalans. I ara som independents al 100, fem 50.000 exemplars gratuïts i tenim una web trilingüe amb un milió d’usuaris únics mensuals. I, sobretot, tenim un cert prestigi que hem adquirit gràcies a la força de ferro d’una redacció insubornable, culta i amb ganes de veure-ho tot, menjar- s’ho tot, beure-s’ho tot (ehem), llegir-ho tot, amb els quals ha estat tan i tan fàcil intentar ser l’home que estirava del carro editorial, mentre l’Eduard Voltas, l’editor des del 2012, dotava de múscul l’empresa perquè nosaltres poguéssim ser feliços fent de periodistes culturals a la nostra ciutat.
Tot el que és bo s’acaba? Doncs sí i no. Sí, perquè des del 31 de gener ja no sóc director de 'Time Out Barcelona'. Però hi continuaré portant la secció de teatre i fent altres feinetes per a la nova directora, la María José Gómez, a qui crec que no he abraçat prou durant aquests gairebé set anys. Plego perquè s’ha de plegar, de les coses. I perquè m’he passat tots els meus 30 anys manant i n’estic una mica tip, si he de ser sincer. Durant aquests anys he tingut dos fills, he publicat tres llibres i he viscut viacrucis i epifanies, com qualsevol barceloní. 'Time Out' m’ha donat de tot una mica, però sobretot m’ha ofert de conèixer molta gent brillant, des dels meus companys fins a artistes de tota índole. A tots, us dono les gràcies. I ara l’epitafi: Barcelona no fa por.
