Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Epitafi d'un exdirector
Notícies / Ciutat

Epitafi d'un exdirector

Andreu Gomila
© Maria Dias Andreu Gomila

Va ser al maig del 2010 quan vaig rebre un SMS. Jo era a la vall Ferrera amb una tropa de poetes catalans i croats en un seminari organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes. El missatge era de Carles Capdevila, que em convidava a fer un gelat a la plaça de la Revolució. Sóc lluny, li vaig dir. I vam quedar dos dies més tard, al seu despatx. Al cap de cinc minuts de conversa, sense embuts, em va proposar ser director de 'Time Out Barcelona', la cadira elèctrica de moda aleshores. Matava més gent que la de la presó de Richmond! Jo havia de ser el setè director en dos anys i mig. Poca broma. Tot i això, li vaig dir que sí. I, durant aquests prop de set anys, he de dir que he estat assegut a la cadira unes quantes vegades, però no sé com he aconseguit escapolir-me’n. Fins i tot diria que, en l’últim trasllat –tres en els meus dos primers anys–, vam decidir llençar-la a les escombraries. Aquell vespre, va acabar a la trituradora, convertida en no-res.

Ara mateix, 'Time Out' no té res a veure amb el que em vaig trobar. Serà mèrit meu o no, però si aleshores era una revista amb un nom internacional que prometia molt més del que era, per dir-ho finament, ara és una sòlida realitat local. Érem de quiosc, amb una web petitona, monolingües catalans. I ara som independents al 100, fem 50.000 exemplars gratuïts i tenim una web trilingüe amb un milió d’usuaris únics mensuals. I, sobretot, tenim un cert prestigi que hem adquirit gràcies a la força de ferro d’una redacció insubornable, culta i amb ganes de veure-ho tot, menjar- s’ho tot, beure-s’ho tot (ehem), llegir-ho tot, amb els quals ha estat tan i tan fàcil intentar ser l’home que estirava del carro editorial, mentre l’Eduard Voltas, l’editor des del 2012, dotava de múscul l’empresa perquè nosaltres poguéssim ser feliços fent de periodistes culturals a la nostra ciutat.

Tot el que és bo s’acaba? Doncs sí i no. Sí, perquè des del 31 de gener ja no sóc director de 'Time Out Barcelona'. Però hi continuaré portant la secció de teatre i fent altres feinetes per a la nova directora, la María José Gómez, a qui crec que no he abraçat prou durant aquests gairebé set anys. Plego perquè s’ha de plegar, de les coses. I perquè m’he passat tots els meus 30 anys manant i n’estic una mica tip, si he de ser sincer. Durant aquests anys he tingut dos fills, he publicat tres llibres i he viscut viacrucis i epifanies, com qualsevol barceloní. 'Time Out' m’ha donat de tot una mica, però sobretot m’ha ofert de conèixer molta gent brillant, des dels meus companys fins a artistes de tota índole. A tots, us dono les gràcies. I ara l’epitafi: Barcelona no fa por.

Advertising
Advertising

Comentaris

1 comments
Rafa A

Mis mas sinceras felicitaciones por tu trabajo durante todo este tiempo. Conoci esta revista hace unos años. Gracias a sus contenidos he vivido experiencias culturales que han dado un impulso a mi vida. He disfrutado mis desayunos en bares dejando a un lado el periódico deportivo y adentrándome en una ciudad desconocida hasta entonces para mí -a pesar de vivir en Barcelona desde el 2003- a través de las páginas de Time Out. También puedo decir que una de las cosas que me ayudó a conquistar a mi actual pareja fue llevarla a un concierto de jazz que descubrí en la aplicacion para móviles de Time Out :)

He comprado durante casi un año la revista en los kioscos hasta que desapareció de los estantes porque pasó a ser gratuita y patrocinada por diferentes sponsors comerciales. Sinceramente pensé que la revista nunca volvería a ser la misma. Ahora que dejas la dirección entiendo que algo de verdad había en lo que pensé. Seguiré fiel a la mejor revista cultural de Barcelona. Tú sigue siendo fiel a lo que hiciste porque lo hiciste muy bien.