[title]
En Perich deia això de Boadas: «Ets un bar petit, incòmode i sentimental. És a dir: un bar humà. Tota la resta són gilipollades i disseny». La matinada de dissabte passat va morir, als 82 anys, María Dolors Boadas, la màxima responsable que això fos així.
És un tòpic dir que algú és l'ànima d'un local, però en poques ocasions s'ajusta més el tòpic a la realitat. Coneguda entre els amics i treballadors com a La Mestressa o la Sacerdotessa de la Lluna, la presència de Maria Dolors –que va seguir al capdavant del negoci fins ben entrats els 70 anys– era una presència que il·luminava la foscor d'aquesta cantonada feta barra. Si ella decantava el teu Dry Martini de got a got mesclador –un gest icònic que oxigena l'alcohol i el deixa més suau, que ells van exportar de Cuba – el bevies amb més respecte i il·lusió: era una persona encantadora que va regentar el local amb tota la cordialitat del món. Un trago a Boadas sempre era i és un moment especial.
Ella va assumir la direcció de Boadas l'any 1967, quan va morir el seu pare Miguel, un cubà fill de catalans que va obrir la cocteleria de la Rambla l'any 1933. Encara avui, el primer bar que et trobes quan baixes per la rambla és la cocteleria que marca l'estàndard de qualitat de la ciutat i que ha tingut un paper cabdal a l'hora de posar a Barcelona en el circuit internacional de la cocteleria.
I han mantingut el prestigi d'ençà els seus inicis: el pas dels anys no els ha degradat ni els ha convertit en quelcom elitista. Els tragos segueixen essent excel·lents, a preus continguts. Aquí s'han abeurat Hemigway, Dalí, Greta Garbo i Xavier Cugat, però també incomptables generacions de bevedors que han après què és un bon còctel gràcies a ells.
