[title]
És que m'han dit
El que va començar com una anècdota, un fet aïllat al qual no dónes excessiva importància, s'ha convertit en una moda. Vejam: posem que algú de més o menys confiança et pregunta per la pel·lícula 'Los Siete Magníficos'. Que quina és la teva opinió, si et sembla que desentona al costat de les versions d'Akira Kurosawa i de John Sturges, o si és massa violenta, o si és massa explícita... Si respons que t'ha agradat, no trigarà ni mig segon en respondre't el següent: "Doncs m'han dit que és molt dolenta".
N'estàs segur?
Si, en el cas contrari, et demana què penses de 'La reconquista' i tu contestes que no t'acaba de convèncer, pots estar segur que rebràs un "doncs jo només n'he llegit comentaris excel·lents". Ep, en aquest cas, la pel·lícula de Jonás Trueba a mi també em sembla collonuda. Només era un exemple a l'atzar.
Anar contra corrent
És com si el teu interlocutor, en el fons, no tingués ges d'interès en la teva valoració personal i intransferible. I només tingués pressa per fer-te notar que estàs en minoria, que les teves consideracions són una nota discordant i insignificant. Una minoria contra una majoria que opina el contrari que tu.
Fora de la meva vida!
La lectura positiva de tot això és que, al final, es pot convertir en un filtre immillorable: aquella persona que es prengui per costum deixar-te anar la maleïda frase que comença amb un "doncs a mi m'han dit" ja l'elimines del teu grup d'amics, coneguts i cinèfils per parlar de pel·lis. Que l'entretingui la (seva) iaia! Així de fàcil. Així de clar.
