Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Ja he vist fragments de 'Coco', la nova pel·lícula de Pixar

Ja he vist fragments de 'Coco', la nova pel·lícula de Pixar

Coco

Aquest matí, a la sala de projeccions del Soho House de Barcelona, el cineasta Adrian Molina i la productora Darla K. Anderson han presentat els primers materials de 'Coco', l'última pel·lícula de Pixar, amb data d'estrena prevista per a aquest desembre. N'hem vist escenes acabades, però també 'story boards', estudis de personatges i proves d'animació, una mena de laboratori ambulant que ens obre les portes de la casa santa de l'animació americana. Encara els queden mesos de feina intensa per davant, però l'olfacte em diu que ens trobem davant d'una altra obra mestra.

1. Gossos pels carrers de Mèxic L'acció comença a Santa Cecilia, un poblet de Mèxic amarat de folklore, amb les seves garlandes i els seus altars tètrics, plens d'esquelets. El paisatge sembla el mateix que John Irving va descriure a 'Avinguda dels misteris', un lloc ple de gossos sarnosos on les matriarques de les famílies porten sota els mocadors del cap el pes de les supersticions. On hi ha un cementiri curull de gent que fa ofrenes als difunts. I tot i això al bell mig hi ha un mausoleu de marbre i cristall, que un nen profana trencant un vidre. No oblideu que això és una pel·lícula d'animació!

 

2. Una família longeva. Aquest nen es diu Miguel, i li agrada tocar la guitarra. Però a casa seva la música està prohibida des de fa generacions, per voluntat expressa de la seva rebesàvia, que des del fons del sepulcre encara bull de rancúnia. A Pixar, els universos familiars són molt importants. Ho vam veure amb el clan de superguerrers de 'Los increíbles' i, des d'un vessant un xic més lacrimogen, a 'Buscant en Nemo'. Però mai no s'havia expressat en termes tan macabres. En Miguel profanarà el mausoleu i, mentre canti victòria, sentirà com la llosa de la tomba es desplaça sota els seus genolls.

 

3. Els colors dels morts. En Miguel entrarà en el món dels morts, i aquí comença la millor part: aquest món és una joia colorista, una peça d'enginyeria fascinant. Brilla tant com el feix de globus que arrossegava la casa d''Up' entre els núvols, i és inacabable com el cervell de la nena d''Inside out', on els records viatjaven en boles de colors. Imagineu-vos torres de cases amuntegades, que van des de piràmides antigues fins a arquitectures més contemporànies, i llumetes per totes bandes. Trens i tramvies transporten d'una banda a l'altra esquelets vestits de mariachis, amb guitarres, barrets de vellut i lluentons.

 

 

4. De tíbies i calaveres. Des que John Lassater va dirigir 'Toy story', Pixar ha tingut sempre molt present que els seus personatges es defineixen, en bona mesura, per la manera com estan animats. 'Coco' fa honors a la tradició de la marca. Hi ha una àvia que prepara tamales i rondina, aixecant els bracets prims per sobra el cap, mentre se li belluga el tou de la galta per sobre de la mandíbula amb una precisió anatòmica deliciosa. Hi ha un gos desdentat amb la llengua penjant cap a un costat. I atenció als esquelets: n'hi ha un, el típic maldestre entranyable que acompanya el protagonista en totes les aventures de Pixar, que té la veu de Gael García Bernal.

 

5. La lectura política. Moltes de les preguntes que els periodistes han adreçat aquest matí a Adrian Molina i a Darla K. Anderson buscaven en les respostes un atac contra les polítiques d'immigració de Donald Trump. Al cap i a la fi, aquesta és la història d'un nen mexicà, molt arrelat a la seva cultura, que intenta creuar una frontera blindada que separa dos mons. Molina i Anderson, entre tímides rialles, han preferit abstenir-se de fer cap declaració clara en aquest sentit. Han insistit a dir que el que busquen reproduir és "la idea universal de la família". Però en les mirades còmplices que s'intercanviaven s'intuïa una certa satisfacció.

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments