• Blog
  • Cine
0 M'encanta
Guarda-ho

Ja he vist 'Incerta glòria'!

Ja he vist 'Incerta glòria'!
Incerta glòria

En el món del cinèfil entusiasta hi ha pel·lícules bones, pel·lícules excel·lents i aquelles que et cauen com un roc a l'estómac i et fan sortir del cinema pesant algun quilo més. Així és com em sento després de veure 'Incerta glòria', l'adaptació que Agustí Villaronga –el director de 'Pa negre'– ha fet de la novel·la de Joan Sales. He de confessar que no les tenia totes, i que potser pel valor de les moderades expectatives amb què hi anava m'ha semblat un petit prodigi, una joia en què la brutalitat i la contenció juguen un perfecte equilibri. S'estrena en cinemes el 17 de març, però no em podré mossegar la llengua tant de temps. Aquí teniu els cinc motius d'un home apassionat per anar-la a veure.

1. El fossat on cau la carronya. Abans de parlar-vos de la guerra, la misèria de l'esperit i el soroll de les bombes fent tremolar les pedres d'un refugi, us parlaré d'animals morts. Som en un poblet enfangat del front de l'Aragó, on els soldats dels dos bàndols es veuen les cares. Dalt d'un turó, un tinent troba una vídua amb el vel fosc del dol sacsejat pel vent i la mirada baixa, fixa en un fossat on uns quants voltors devoren el cadàver d'una vaca a punt de descomposició. És on llencen els animals morts, i també els cossos dels homes que cauen a la trinxera. 'Incerta glòria' fa l'olor que emana de la carn corrompuda fonent-se sobre la terra molla. 'Incerta glòria' és el sepulcre on tot es podreix.

2. Té les virtuts de 'Pa negre'. És d'aquelles pel·lícules que se't fiquen per dins l'organisme com la diftèria. Agustí Villaronga s'acosta al text de Joan Sales, i se'l fa seu, amb resultats tan o més sublims que els de la seva adaptació del 'Pa negre' d'Emili Teixidor. Sí, de seguida us explico la història. Però abans, deixeu que us digui que probablement aquesta sigui una de les millors pel·lícules sobre la Guerra Civil -si no la millor– que s'ha fet mai. Que hi trobareu un monestir abandonat en què els esquelets dels frares, assassinats a mans dels milicians, estan vestits i disposats com si celebressin una boda. Que hi ha una dona que espellofa un conill d'una estrebada, i també un castell polsegós sense mobles ni cortines, ple de teranyines.

 

3. Un amor a quatre bandes. Des d'abans que comencés el rodatge, Villaronga ja va anunciar que la seva versió d''Incerta glòria' deixaria un xic de banda el context bèl·lic i se centraria en la història amorosa. Per si no heu llegit la novel·la, mirarem de reconstruir-la. Hi ha un tinent que es diu Lluís de Brocà, que se'n va al front i deixa a Barcelona una dona, la Trini, i un fill. A l'Aragó coneix la Carlana, mare de dos nens bastards que són fills del senyor del poble per a qui feia de minyona. A ell, ja el van matar. A ella, tots els veïns la menyspreen, li unten la porta de fems, li diuen 'puta'. Després hi ha en Juli, l'amic d'en Lluís, enamorat de la Trini –i que preciós que és el moment en què els seus dos rostres es troben, reflectits a la finestra del metro–. Són quatre personatges, i la corda tiba.

4. Interpretacions formidables. Com ja passava a 'Pa negre', Villaronga sap esprémer la víscera de tots els seus actors. Marcel Borràs, en el paper de Lluís, es mereix tots els premis del món. El veiem fet un sac de nervis, el múscul fibrat revestint un braç prim com una barra de pa, fregant-se la pell amb una pastilla de sabó per arrencar-se els polls. El veiem amb els ulls carregats de còlera, transformant-se de l'home noble i idealista en un llop furibund. I Núria Prims, que fa de Carlana, està tocada pels déus, amb la cara de mosqueta morta que amaga més del que diu. I Oriol Pla, que és en Juli, cavant la seva tomba sota la via d'un tren. I Bruna Cusí, una Laia Marull d'última generació, encarnant Trini amb tanta delicadesa.

 

5. El mal que ho arrasa tot. Però hi ha una cosa que està per sobre dels personatges. Es tracta de la misèria moral, tan tòxica com una epidèmia de pesta, tan forta com una riuada que baixa cabalosa i s'ho emporta tot per davant. Joan Sales ja va saber tractar-ho magistralment en la novel·la, i Agustí Villaronga n'ha captat l'essència. Tot està curosament destinat a empresonar-nos en aquest infern humà, en què l'autèntic enemic no són ni els fusells ni les bombes, sinó el mal que habita dins de l'individu. Tots ens utilitzem els uns als altres, tots ens traïm. I més encara quan ens trobem al límit de l'abisme, amb una pistola sobre la taula. No em queda res més a dir. O potser sí. Potser encara no he dit res. Per entendre-ho, ho heu de sentir.

For any feedback or for more information email

Comentaris

0 comments