[title]
Dilluns, tarda de pluja. A dos mesos de l'estrena, prevista per al 8 d'abril, assistim al primer passi de l'última pel·lícula de Pedro Almodóvar, 'Julieta'. Està basada en tres relats d'Alice Munro –'Pronto', 'Suerte' i 'Silencio', per a qui els vulgui buscar–, lliurement connectats i traslladats a terres espanyoles. De nord a sud. La primera imatge és la d'una bata de seda vermella, a l'altura del pit d'Emma Suárez, que s'infla i es desinfla insinuant el moviment del diafragma. Anoto en la meva llibreta de crític anacrònic que és com les faldilles de Dorothy Malone en la dansa macabra d''Escrito sobre el viento', aquell instant malèfic en què el pare cau fulminat per un infart escales avall. Si alguna cosa havia dit Almodóvar d'aquesta cinta és que es tracta, cito textualment, d'un "melodrama ombrívol d'univers femení". I molt em temo, per com arrenca, que ens veurem tocats de mort. Aquesta dona de la bata vermella es dedica a recordar el passat, ploma en mà, asseguda en un escriptori, l'únic moble d'una casa del centre de Madrid pràcticament buida. Podeu veure-ho al tràiler, que es va fer públic la setmana passada.
La història s'embranca en mil línies de misteri. Ara som als anys 80, i hi ha un tren que creua la península, per una via nevada. Una noia amb el cabell estil Cyndi Lauper que llegeix una edició escrostonada d'un assaig sobre la tragèdia grega veu un cérvol brincant sobre la nit blanca, a l'altre costat de la finestra. És Anna Karénina en els temps de la Moguda, a punt de conèixer el comte Vronski sobre un toll de sang vessada. Ara som en una casa pescadora de la costa gallega, davant d'un finestral on la mar agitada i el cel gris auguren tempesta. Rossy de Palma hi interpreta una majordoma diabòlica com la senyora Danvers de 'Rebecca', amb perruca, un ull mig aclucat i el cos embotit en jaquetes de cotó perlé. Ara som a Madrid, en un pis on una mare deprimida amb la cara enganxada a la porcellana de la banyera es deixa cuidar per dues nenes de 10 anys, que li eixuguen els cabells i la vesteixen, com qui prepara un cadàver per a la vetlla.
Potser el més singular que es pot dir de 'Julieta' és que es tracta del primer títol de Pedro Almodóvar que no té ni un segon d'humor. Després de 'Los amantes pasajeros', sona a gerra d'aigua freda. Cert que té la rèmora de films anteriors, petits detalls que ens conviden a retrobar-nos en un univers conegut. Hi ha una història familiar, d'un pare que treballa l'hort i una mare moribunda, que fa pensar en els primers minuts de 'Los abrazos rotos'. Hi ha la marca del dol de Cecilia Roth a 'Todo sobre mi madre', després que al seu fill l'atropellés un cotxe a la sortida del teatre, el dia en què feia 16 anys. Hi ha la dona en coma de 'Hable con ella'. Però tot queda enterbolit per un clima emmigranyat, que té a veure amb el càstig catòlic i la penitència. De generació en generació, les dones d'aquesta pel·lícula arrosseguen un sentiment de culpa molt feixuc de carregar, com el pecat original. "Cadascuna té el que es mereix", diu una noia de 18 anys, davant d'un diagnòstic d'esclerosi múltiple.
Esclar que m'ha semblat una pel·lícula irregular. Està estructurada amb la forma d'un 'flash-back' immens, que és com un botifarró massa farcit de carn. Hi ha tantes derives impossibles d'encabir en hora i mitja de metratge, que surts del cinema amb la sensació d'haver vist una versió d''Allò que el vent s'endugué' reduïda a les dimensions d'una pastilla de caldo. I té un final allargassat innecessàriament, una última escena ridícula en un cotxe que avança entre les muntanyes de la Llombardia per una carretera que porta al llac Como. Però en la seva desmesura he localitzat alguns moments esplèndids dels que et tallen la respiració. Ben mirat, 'Julieta' podria funcionar com un contraplà de 'Volver', passat de diazepam i amb mal d'altura, on també hi ha molts fantasmes pretèrits que assetgen el món dels vius, secrets que encara no tenen resposta i una trista estirp caiguda en desgràcia. Sort de la veu de Chavela Vargas, cantant 'Si no te vas' al final de tot, com Marisa Paredes a 'Tacones lejanos', intentant posar pau al desassossec.
