Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right John Waters i les bones/males conductes
Notícies / Cine

John Waters i les bones/males conductes

John Waters i les bones/males conductes

Rellegir els clàssics

Fa cosa d'unes setmanes, el programa d'Antena 3 'Ahora caigo' va tenir com a concursant un vailet repel·lent que, professionalment, es va autodefinir com a 'influencer' i, tot seguit, va presumir de tenir no sé quants milers de seguidors, ara no recordo si a Twitter o a Instagram. M'importa un ou, és clar, si són 6.000 o 60.000. El presentador, Arturo Valls, que és més llest que la gana, li va preguntar quin era el seu nom de guerra a la xarxa, per comprovar si era realment conegut, i, a continuació, va dir-li que no havia sentit anomenar-lo mai. Vaja, que per Valls, no era ni 'influencer' ni era res. Només un farsant que creu que pot imposar el seu model de conducta, però els models de conducta són cosa de John Waters, que va titular un dels seus llibres així mateix: 'Mis modelos de conducta'. És hora de rellegir els clàssics i no dedicar-li ni un segon més als babaus amb ínfules.

El Papa de les Escombraries

A 'Mis modelos de conducta', el director de 'Pink flamingos' i 'Hairspray', gat vell de la provocació, underground amb lluentons, cronista de la cara freak USA, agrupa una col·lecció de personatges que han modelat la seva manera de veure la vida, els seus gustos, una cultura que barreja la cosa més barroera i les expressions artístiques exquisides. El cineasta de Baltimore enceta el recorregut pel cantant Johnny Mathis i l'acaba amb un capítol on mescla, en un no parar d'enginy, el papa Benet XVI, Capucine, Jayne Mansfield o William Burroughs, qui un cop va definir Waters com "el Papa de les Escombraries". I Waters, tan cofoi.

Fents acudits sobre el malson dels Manson

En un altre capítol, no té por de fer algunes brometes sobre Charles Manson i família, tot i saber que hi ha certs temes que millor no tocar-los, perquè cremen i fan mal. I hi ha ferides que mai no es tancaran. Però el realitzador que va fer aquella pel·lícula per ser olorada ('Polyester') és així de lliure, i coqueteja amb la incorrecció. I, si cal, la morreja amb els seus finíssims llavis decorats amb un bigotet igualment quasi invisible.

Apocalipsis i integració

Enfant terrible fins al final, Waters és fina ironia (tot i dir-les de molt grosses), és sagaç biògraf d'una fauna salvatge que va florir en èpoques en què Trump no hi pintava gaire i és la constatació que es pot ser apocalíptic i alhora integrat. I l'evidència que per influir en algú (6.000 o 60.000) s'ha de tenir al magí quelcom més que serradures, vanes pretensions i estupidesa a dojo. Reviseu les pelis de Waters! Xalareu.

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments