Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Justin Bieber, el 'poster boy' que detesta ser-ho
Notícies / Música

Justin Bieber, el 'poster boy' que detesta ser-ho

Purpose Tour
Justin Bieber. Purpose Tour

Agradi o no, Justin Bieber és un dels fenòmens del pop global de l'última dècada. I la parada a Barcelona del seu Purpose Tour es plantejava com la millor oportunitat que hem tingut mai per comprovar de quina pasta està fet com a artista el jove ídol canadenc. Per què ara i no abans? Perquè 'Purpose' (2015), el seu últim àlbum, ha significat un gir cap a la música urbana contemporània, amb produccions d'Skrillex i Diplo i resultats a l'altura del millor pop de consum actual. Era un bon moment per comprovar com resolia Bieber la tensió entre les seves aspiracions d'artista 'mainstream' seriós i el seu rol de 'poster boy' per a adolescents acrítics. La resposta és que la va resoldre de manera regular.

El volum de la música al Palau Sant Jordi va ser eixordador (My Bloody Valentine donen taps al públic dels seus concerts amb xous amb menys decibels), però és un requisit imprescindible perquè les cançons s'imposin a la cridòria de les Beliebers, les desaforades fans del canadenc, capaces d'acampar durant mesos al Sant Jordi per tenir a prop el seu ídol a risc que aquest quan aparegui els propini un cop de puny. Però és que el seu amor no sembla correspost: Bieber no els tracta amb la devoció amb què Lady Gaga cuida els seus Little Monsters, ni tan sols amb el passotisme encantador de Rihanna; a Barcelona, amb samarreta dels Misfits sense mànigues (l'únic canvi de vestuari seria per vestir-se amb el seu marxandatge) i actitud desganada, es va mostrar poc entregat –quan va dir que aquell era el millor xou de la gira no va poder sonar més rutinari– i un ferm partidari de la llei del mínim esforç. Fins al punt de no escarrassar-se a dissimular gens que durant bona part del xou feia 'playback', pràctica habitual als macroconcerts però que pocs cops s'ha fet tan evident.

El xou va ser correcte: tot i l'enorme desnivell artístic entre els temes nous i els de l'inici de la seva carrera –el seu clàssic 'Baby' va sonar especialment grotesc després del defensable nou 'hit' 'What do you mean?'– podia seguir-se amb interès tot i no professar la fe Belieber. En tant que macroespectacle, al costat de les coreografies i acrobàcies, de la pirotècnia i els jocs de llums habituals, va proposar imatges interessants, com el gran llit elàstic suspès sobre el públic en què Bieber i la dotzena de ballarins i ballarines que l'acompanyaven van alternar coreografies urbanes i salts mortals (podeu imaginar els crits quan saltava l'estrella), o la interpretació de 'Sorry' sota la pluja, un recurs que ja vam veure als recents concerts de Beyoncé i Adele al Sant Jordi, però que encara funciona.

La reducció del 'set' acústic –un dels clàssics dels xous de les dives pop que sempre enfarfega– a un sol tema (el 'Cold water' de Major Lazer que Bieber canta amb ) va ser un encert. Ara, l'aturada de 15 minuts al mig del concert va ser tota una fallida novetat en aquest tipus d'espectacles, un 'coitus interruptus' que només podien perdonar els Beliebers més obnubilats, aquells a qui Bieber sembla valorar tan poc.

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments