[title]
El dia que Discos Castelló va anunciar el tancament, només jo i un senyor barbut esperàvem que apugés la persiana. “Quina música t’interessa? A mi la clàssica, no ens barallarem”. A la meva condició de periodista s’hi unia la de cercador de gangues. Carronyaire al quadrat! És un fet que la botiga de discos com a punt de socialització (juvenil) és morta i enterrada.
Les meves animades tertúlies adolescents sobre si molaven més Zeppelin o The Who ara s’han de trobar en els núvols de 'swaggers' que xuclen wifi a la Poma. Independentment del que em sembli la seva música –la desconec i no n’opino–, ni per un moment penso que la meva manera de gaudir de la música sigui (o fos) millor que la seva. Entre altres coses, perquè els nois de la gorra ingràvida tenen una cosa imbatible: el foc de la joventut. La supervivència de la botiga física ja no s’entén més enllà de l’especialització i la trista mort de can Castelló ho evidencia. Revolver potser és una botiga gran però especialitzada en rock and roll.
Ara bé, la indústria aixeca el cap gràcies al fet digital; per segon cop d’ençà que va tocar sostre (603 milions d’euros el 2001) ha crescut: 140 milions d’euros el 2014 i 150 milions el 2015. I les vendes digitals per primer cop superen les físiques. I així com ja ens van estafar fa 30 anys amb allò del CD (“el suport musical definitiu” en realitat és una xixina que costa un euro de fabricar i miniaturitza el so: avui és quasi una escombraria que si no és supervendes en tres mesos passa al calaix de saldos), alguna cosa em diu que ens calcem amb l’'streaming': hi ha molt pastís per recuperar, i les plataformes no seran menys cobdicioses que allò abans conegut com a discogràfiques.
És una obvietat, però el gran drama ja no és que la gent es baixi discos de franc, sinó que qui s'emporta la pasta gansa no són els qui generen els continguts sinó els qui els reparteixen per la xarxa. I és fàcil titllar de carcamal a gent com Pete Townshend –que escomet contra Apple cada cop que pot– però té més raó que un sant.
