[title]
El Trambaix, un ecosistema ple de bestioles peculiars que jo anomeno 'tramaddictes.' Aquest mitjà de transport, que no és ni tramvia, ni metro, ni bus, és una petita gran dimensió paral·lela; els usuaris habituals sabem que, quan pitgem el botó verd de la porta, trenquem tots els lligams amb el món real i ens endinsem a terreny desconegut.
M'agrada que alguns vehicles del Trambaix estiguin embolicats amb una publicitat que fa l'interior invisible per a l'ull del vianant, però permet veure tot el que passa al carrer des de les entranyes del vagó. Com els vidres tintats de la limusina d'una estrella del pop. L'efecte bombolla funciona. Fa caliu.
Al Tram algú ha posat validadores de bitllets a escassos centímetres de les incòmodes entrades que hi ha a cada extrem del vehicle. Això provoca uns divertits embussos en aquests accessos, perquè hi ha 'tramaddictes' histèrics que volen validar el bitllet a la màquina d'aquella entrada i no a cap altre. És igual que hi hagi validadores repartides per tot el vehicle; han de fotre el bitllet allà, perquè l'important és obstruir l'accés a les altres persones que volen entrar. I es generen cues absurdes, gratuïtes, amb la resta del vehicle buida, però eh, sense aquestes coses el Tram ja no seria el Tram, oi?
Al Tram es produeixen onades de cossos en moviment, però sempre en un ordre dins el caos. El vehicle fot batzegades importants i no avisa. No obstant això, els 'tramaddictes' hem desenvolupat una membrana que ens protegeix els òrgans interns de les acceleracions inesperades. I també unes urpes extra per aferrar-nos a qualsevol objecte, per petit que sigui, i evitar així que les fuetades del vehicle ens facin volar i esclafar alguna iaia.
El Tram atrau ciclistes. La seva crida és tan forta, que molts Indurains de pa sucat amb oli hi fiquen la bici. Metatransport. Agafen la bicicleta per agafar el Trambaix. S'estimen més gaudir de l'aixopluc del Tram que atropellar gent per les voreres, i això s'ha d'agrair, encara que deixin la bici al mig del vagó, impedint el pas i deixant marques als turmells dels viatgers que topen amb ella.
Al Tram hi ha gent estranya que troba una escalforeta irresistible a les màquines validadores del mig del vagó. S'hi recolzen, s'hi refreguen, s'hi queden enganxats com paparres. I els és ben igual que vulguis ficar la T-Mes a la validadora: no mouran un centímetre de carn; hauràs d'apartar-los, amenaçar-los amb la T-Mes a la jugular.... Els paràsits de les validadores no t'ho posaran fàcil.
Al Trambaix hi ha sonats que se la juguen als acordions del vehicle, les zones gomoses on els vagons tenen les articulacions i el terra es mou com si hi hagués un terratrèmol apocalíptic. Hi ha surfers dels acordions, bojos que gaudeixen de les turbulències i els girs violents. I també n'hi ha que troben un plaer pertorbador posant les natges al suport esponjós pels viatgers amb mobilitat reduïda. És la zona que atrau més culs del vehicle amb diferència. I què puc dir dels voltors dels seients plegables de les portes? Esperen pacientment als punts cecs del vehicle i, quan algú deixa un d'aquests seients plegables lliures, s'hi llencen com a carronyers afamats...
Són alguns dels habitants d'aquest ecosistema del qual en formo part amb orgull. La meva família. El meu ramat. Ahhh, El Trambaix, millor que National Geographic.
