Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right La (futura) companyia nacional de dansa
Notícies / Teatre i Arts Escèniques

La (futura) companyia nacional de dansa

Àngels Margarit
© Ros Ribas

La tria d'Àngels Margarit com a successora de Francesc Casadesús al capdavant del Mercat de les Flors posa damunt la taula un etern debat, recurrent des de fa dècades: la necessitat d'una companyia nacional de dansa. O, almenys, d'una companyia pública d'àmbit català i/o barceloní que reculli les sinergies creades en el món de la dansa, que en els últims 30 anys ha parit grans coreògrafs i ballarins que han hagut, sempre, de buscar-se la vida nord enllà per sobreviure. Artistes que tenen un nom a fora, que fan gires i treballen de coreògrafs convidats en grans companyies públiques d'altres països i ciutats.

La inexistència de la companyia pública és, realment, una anomalia. Per què tenim dues orquestres públiques –l'OBC i la del Liceu– i no cap cos de ball?, em pregunto. Als 80, per exemple, teníem la del Liceu i el Ballet Contemporani de Barcelona que, si bé no era públic, va gaudir d'un fort suport institucional que va fer possible la seva professionalització i travessar fronteres. Amb l'esclat creatiu de la dansa dels 80 i primers dels 90, però, sempre ha estat damunt la taula no sols l'aixecament d'un espai dedicat a aquest art escènic –com el Mercat de les Flors, que fa més d'una dècada que existeix–, sinó l'emergència d'un cos estable de ballarins, amb els millors artistes, que representi el país o Barcelona arreu, així com fa la Compañía Nacional de Danza espanyola, el Ballet de Flandes, la PARTS de Brussel·les, la Tanztheater Wuppertal, etc., etc.

La fundació de la companyia ha estat més o menys damunt la taula de tots els consellers de Cultura. I mai no se li ha fet gaire cas, tot i que hi ha hagut pressions i per moments va semblar que li farien l'encàrrec a Cesc Gelabert, després a Sol Picó, a l'Àngels Margarit, hi va haver el cas Ángel Corella... Però ningú no ha tingut el coratge de triar i tot ha acabat en foc d'encenalls, promeses, converses de bar. Res més. I han passat els anys, els millors ballarins han fet carrera a Alemanya o Israel, el mateix Gelabert ha hagut de desfer la seva companyia, n'ha sorgit una de potentíssima com La Veronal... I no hem arribat a port. I la precarietat, la fuga de talents, ha continuat sent el pa de cada dia. Més enllà de la companyia de l'Institut del Teatre, IT Dansa, no hi ha res més. I és molt poc el que tenim.

Ara sembla que el regidor de Cultura de Barcelona, Jaume Collboni, vol apostar per la dansa –de la Generalitat en ruïna econòmica en podem esperar alguna cosa?–. S'ha parlat de crear un festival de dansa –cal, realment?– i de donar més recursos al sector. Però el que faria falta, el que ajudaria el sector, seria la creació d'una companyia pública. A nivell nacional, el CoNCA tindria la potestat i l'autoritat d'engegar màquines. A nivell local, l'Icub o el Consell de Cultura de la Ciutat també podrien fer-ho. Si no s'atreveixen a nomenar algú a dit, que muntin un concurs. I després que facin càstings de ballarins. És un molt bon moment per fer-ho.

 

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments