Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right La irreprimible tendència a no arribar al final
Notícies / Cine

La irreprimible tendència a no arribar al final

La irreprimible tendència a no arribar al final

La paciència té diferents dates de caducitat

Buf, hi ha pel·lis que, al cap de deu minuts d'haver començat, ja en tens prou. I massa. Algunes, però, les aguantes fins al final perquè és la teva feina i el teu compromís com a periodista. Tant de bo tot el que veus fos del teu gust. O s'apropés al teu gust... una mica, un mínim. També hi ha aquelles pel·lis que vas perdonant un cop i un altre, i, a la mitja hora, ja n'estàs fart, i tens la impressió d'estar perdent el temps amb una història que prometia molt (pel guió, per la direcció, pels actors) i que resulta que no, que no s'aguanta per enlloc. I, finalment, també hi ha les pel·lis que t'han estat avorrint durant més d'una hora i, inesperadament, apareix una seqüència que no és que la salvi, però et deixa bocadabat i t'arriba a emocionar. Això m'ha passat amb 'París puede esperar', d'Eleanor Coppola.

 

No tots els Coppola filen igual de prim

El film de la dona de Francis Ford Coppola i la mare de Sofia Coppola té una cosa més imperdonable que els altres defectes que exhibeix: fa quedar Diane Lane, o el personatge de Diane Lane, com una bleda impressionable que només sap fer un profund i perllongat "mmmmmm" davant de qualsevol menja o beuratge que li ofereix Arnaud Viard, el madur senyor francès que la vol seduir. És tan tòpic el retrat de l'americà atabalat per l'autenticitat dels productes, paisatges i costums europeus... De fet, Lane està repetint el seu paper a 'Un verano en la Toscana', canviant la Itàlia assolellada de llavors per la Costa Blava, per Lyon i unes quantes belles contrades més, de camí, xino-xano cap a París.

I arriba el miracle

Però, heus aquí que, quan resta poca història, sorgeix l'escena clau de 'París puede esperar': transcorre en una església, amb Lane rememorant un passatge particularment trist de la seva vida, que a mi em va recordar aquell moment d'Anjelica Huston a les escales de 'Els dublinesos', dirigida pel seu pare.

París, salvada (o quasi) del desastre

Un parell de detalls més (l'home francès també un secret amagat, i la breu aparició d'Aurore Clément, l'actriu de 'Lacombe Lucien', 'El sur' o 'París, Texas') provoquen que no surtis del cinema cent per cent emprenyat. Només decebut, perquè de la senyora Coppola t'esperaves bastant més que una comedieta amorosa amb més tòpics i xorradetes que el 'Vicky Cristina Barcelona' del Woody Allen.

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments