Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right La necessitat dels Butaca
Notícies / Teatre i Arts Escèniques

La necessitat dels Butaca

Dansa d'agost
©Bito Cels

Aquest nit, si res no ho impedeix, gaudirem d'una nova gala dels premis Butaca, ara per ara els grans premis del teatre català. Fa més de 20 anys que Glòria Cid i Toni Martín van engegar aquesta història boja de donar premis populars als artistes d'aquí. I s'ha de dir que, després d'anys i panys, de demanar respecte, d'haver de sentir desqualificacions i menyspreus, han aconseguit col·locar-se com els grans guardons del teatre del país, gràcies a les seves ganes, perquè la professió se'ls ha cregut i perquè els crítics hem mantingut poca fe en la nostra feina (fa només dos anys que s'han recuperat els premis de la crítica i no hi ha manera de crear un Cercle de Crítics de Teatre oficial) i els Max de l'SGAE ja no se'ls creu ningú (has de ser soci perquè et premiïn i, d'aquesta manera, deixen molta gent fora).

Però, per què són necessaris els Butaca, potser es pregunten. Aquí la meva resposta:

1. Cal fer història. Això del teatre és una cosa tan efímera que sovint oblides les obres que has vist fa una setmana. Imagina't si et parlo d'una peça del 2011! Ja sabem que els premis, sovint, són injustos i que hi ha coses boníssimes que queden fora. Però és la millor manera de posar les coses al seu lloc. Un dia farem memòria de debò i, a través dels Butaca, podrem veure on érem i on som. Direm, per exemple, que Clara Segura va guanyar sis Butaca, com Meryl Streep, que ha guanyat no sé quants Òscars.

2. La professió necessita que l'estimin. Els últims anys han estat molt durs per a actors, directors, escenògrafs, dramaturgs... I els Butaca són pur amor a la professió. No hem d'oblidar que els actors han nascut per a què els aplaudeixin. I, sense aplaudiment, no hi ha teatre. A més, no hem d'oblidar la gent que és rere el focus, com els dissenyadors de so, de vestuari, de llums, escenògrafs; ells també són el teatre i es mereixen un aplaudiment.

3. La competència és bona. Sense premis, no hi ha progrés. I poder veure que en la categoria de millor actriu competeixen tot un tòtem com Clara Segura i tota una 'indie' com Anna Alarcón fa que poguem dir que la temporada ha valgut la pena. No ens enganyem, els que no guanyen el Butaca s'empipen. Això és bo, sí.

I ara m'agradaria afegir una cosa, una idea: quan s'atorguen els premis Gaudí, Goya i Òscars, si les pel·lis que guanyen ja no són a la cartellera, sempre tornen, encara que sigui per poc temps. En teatre, això és més difícil, perquè no es tracta de recuperar una cinta. S'han de buscar els actors, mirar si el teatre està disponible, etc. No estaria malament, tanmateix, que durant l'any es pogués recuperar almenys el Butaca al millor muntatge. Potser caldria un patrocinador que ho fes possible. O, simplement, les ganes del teatre de torn de recuperar un 'hit' segur.

 

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments