Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right La 'Señora de las Palomas' sempre guanya
Notícies / Ciutat

La 'Señora de las Palomas' sempre guanya

la señora de las palomas

Porto anys enfrontant-me verbalment a la Señora de las Palomas. No sé com es diu, però tothom la coneix per aquest apel·latiu, sempre en castellà. Parlo d’una dona geperuda i malcarada que causa el pànic a Sant Gervasi; una senyora que ja es va guanyar l’odi etern dels veïns de Sarrià, el barri on operava amb anterioritat.

La imatge és esgarrifosa. La Señora de las Palomas camina per Aribau-Madrazo, arrossegant una bossa plena d’arròs, i una estampida de coloms embogits la segueix deixant un rastre de guano, plomes, paràsits i brutícia al seu pas. He vist gent canviar de vorera, nens espantats, veïns que li preguen educadament que abandoni la seva afició. Però ella no escolta, es nega rotundament i sempre escridassa els que li demanen explicacions. La Señora de las Palomas està acostumada al cos a cos, i us asseguro que el seu argumentari ultraviolent deixaria Eduardo Inda plorant, en posició fetal, a la dutxa.

Desconec si a la senyora li falta un bull, però pels improperis humiliants i la mala baba que gasta, sembla que està perfectament del cap. Massa i tot. Ho dic per experiència: les batalles dialèctiques que he mantingut amb ella al llarg dels anys han estat duríssimes, m’he hagut de menjar insults increïbles i fins i tot amenaces físiques molt desagradables. Hi ha hagut cops que he fugit acollonit, ho confesso: els crits de "fill de puta!" de la senyora, afegits al flap-flap ensordidor de 300 ales enfervorides, poden espantar qualsevol.

Tothom sap que els coloms malmeten el mobiliari urbà amb les seves cagarades, porten infinitat de paràsits entre les plomes i són un atemptat contra la salut pública. No se’ls anomena rates amb ales gratuïtament. De totes maneres, tot i estar multat, les persones que les alimenten a espais urbans poblats semblen actuar amb impunitat, insistència i beligèrància, tot i les queixes desesperades dels veïns. A cada barri hi ha alimentadors furtius de coloms; són un clàssic de Barcelona.

Sé de bona font que la Señora de las Palomas és un ens antisistema que desafia i insulta greument fins i tot la Guàrdia Urbana. La senyora és immune a les multes. No sembla disposada a abandonar la seva missió de triplicar la població de coloms de Sant Gervasi, i ho està aconseguint. Les merderades que inunden la seva zona de pas en són testimoni. El tema és punxegut. Entenc que les autoritats no vulguin cosir a multes a persones grans, moltes d’elles amb una pensió humil, però s’hauria de fer alguna cosa per dissuadir-les, informar-les i conscienciar-les que s’estan equivocant, que estan alimentant una plaga que atempta contra la salut pública. És evident que la sanció, en casos com aquest, no és el camí. 

Mentrestant, la guerra segueix oberta. Cada cop que vaig a Sant Gervasi i em trobo la meva nèmesi columbòfila, em preparo per un nou round. I ho faig sabent que això no acabarà aquí, que algun dia me la trobaré al meu barri, el Raval, davant de la porta de casa, acompanyada d’un exèrcit de coloms infectats de paràsits; coloms amb els ulls vermells i les urpes revestides de titani; coloms-Terminator que m’arrencaran els ulls i em devoraran, dècimes de segons després que la Señora de las Palomas els doni l’ordre.

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments