Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca

La tendresa del llebrer apallissat

Per
Ricard Martin
Publicitat

Cada cop més et trobes gent que passeja llebrers per la ciutat. I és una visió maca: són animals preciosos, esvelts, amb una perxa aristocràtica que s’equilibra amb una mirada despistada i vulnerable (això els fa tan simpàtics com els gossos salsitxa!). I un encara els agafa més afecte quan s’assabenta que la majoria de llebrers que corren per la nostra ciutat han sigut abandonats i adoptats, molts cops salvats de la mort. 'Oju al dato': uns 50.000 llebrers són abandonats cada any (la majoria per caçadors).

L’Anna Clements, directora de Sos Galgos –es dediquen al rescat i a l’adopció del llebrer, tenen una clínica i a Esplugues obriran un centre educatiu per prevenir la crueltat en els animals–, m’explica que n’ha vist “de penjats, de llançats al pou, de lligats en coves perquè morin”. Els seus amos els consideren coses, no pas éssers vius. No tothom pot adoptar un llebrer, diu. Sovint pateixen ansietat per la separació dels seus companys i del propietari que tan vilment els ha deixat tirats. I cal vigilar, perquè poden sortir disparats si et despistes. Ara bé, són excel·lents per a la gent gran: no tiren de la corretja i són dòcils i afables. De fet, assegura Clements, un llebrer es troba a mig camí entre la fidelitat d’un gos i la comoditat de tenir un gat, perquè el seu nivell d’energia és molt baix i transmeten pau i tranquiŀlitat.

Últimes notícies

    Publicitat