[title]
La Teresa és una veïna d’uns cinquanta anys de les Rambles. M’aturo a parlar amb ella a la manifestació del passat 2 de juliol que posava en qüestió, una vegada més, el model del turisme a la ciutat. El primer que em diu: “al meu bloc de pisos, divuit de les vint portes són apartaments turístics”, i m’assenyala el circ en què s’ha convertit la Boqueria, la desaparició del comerç de proximitat –de petites merceries, per exemple, substituïdes per batuts de fruites de mil colors diferents–, o la degradació d’una finca, la seva, catalogada pel seu interès històric.
Poques passes més enllà hi trobo una parella d’uns trenta anys de la Barceloneta. Són la Laia i el Fede, que acaben de canviar de pis. Han passat d’una primera a una cinquena planta, però no han marxat de la seva zona. “Mantenim molts vincles amb el barri i, tot i que la massificació turística apuja els preus de les vivendes del nostre entorn, finalment, hem decidit quedar-nos”.
Prop d’ells veig una pancarta que diu SOS. La porten dues veïnes del carrer Enric Granados, de l’Eixample, que em parlen de “la caixa de ressonància”. Una caixa de ressonància de soroll que es produeix a les illes de cases amb terrasses interiors d’hotels i que, a altes hores de la nit, encara ressonen de finestra a finestra. Tenen comptabilitzades fins a 51 terrasses en un carrer de només nou travessies.
I també veig gent del Paral·lel, que em recorda un dels carrers amb més terrasses de bar per metre quadrat –el carrer Blai–, i que m’avisa de l’expansió, com una taca d’oli a través de la ciutat, de la petjada del turisme. Darrere de totes aquestes situacions hi ha, en definitiva, el debat sobre el model turístic, amb la novetat que, per primera vegada, les entitats veïnals comencen a unir forces i, del Poble Sec al Parc Güell, comencen a sentir-se els mateixos missatges. Missatges que plantegen, sobretot, la necessitat “d’apoderar els barris” de capacitat de decisió. Caldrà estar ben atents les pròximes setmanes a la feina dels veïns i al debat al voltant del turisme.
