[title]
El que queda darrere la muntanya de Montjuïc és, segurament, per a molts barcelonins i barcelonines, territori desconegut. No ho seria tant si ja hi hagués arribat un metro reivindicat des de fa ben bé trenta anys. Però, sigui com sigui, la Marina del Prat Vermell de la Zona Franca encara sembla quedar-nos molt lluny.
Ningú diria doncs, que entre naus industrials, vies de tren i rondes litorals, encara resisteix un petit carreró al peu de Montjuïc, de cases baixes i brins d’herba entre les velles llambordes. Un carreró on, des de fa més de 40 anys, hi té el seu refugi Mariano Andrés Vilella, l'artista que s’ha dedicat en cos i ànima a un material que els profans de l’escultura només hem vist a la cuina: el marbre.
Maño d’origen, els seus 85 anys i el sol d'hores picant pedra han fet forat en un rostre dur i colrat. Una expressió que, malgrat tot, desprèn la tranquil·litat, la serenor i la satisfacció d’algú que, des de ben jove, va poder fer el que volia. I amb uns resultats extraordinaris. És el mestre de l'escultura en pedra, el catedràtic del marbre.
Ha exposat l’obra pròpia en una llista inacabable de països que va recordant a mesura que conversem entre blocs per cisellar; ha treballat per a un grapat d’artistes de renom que el reclamaven perquè, amb la seva tècnica depurada, els traslladés al marbre el que ells només havien esbossat; i les seves mans han transformat enormes tones de pedra ferma en bellíssimes veles blanques, imponents, de més de deu metres d’alçada.
“El marbre, si no el domines, et domina”, em diu només arribar a un estudi a vessar d’eines, idees i estudiants. I és ben clar qui ha dominat a qui —les formes que aconsegueix són tossudament arrodonides. Esferes que, sense poder escapar, rodolen dins l'escultura que les abraça; ovals atrapats en els eixos que els envolten.
Li pregunto ingènuament quant pot tardar en esculpir una peça. La resposta em deixa en fora de joc: “85 anys”, em contesta amb la mirada lúcida i sorneguera.
