Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca

Madonna: "Ningú no es fot amb la reina"

Per Marta Salicrú
Publicitat

“Aneu amb alguna noia?”, preguntava el personal de seguretat als grups de nois que feien cua dimarts 24 per veure Madonna. L'augment de les mesures de seguretat per accedir al Palau Sant Jordi arran dels atemptats del 13 de novembre a París implicava escorcollar cada persona que volia entrar-hi, i com que a les dones només pot escorcollar-nos una altra dona, i entre el personal de seguretat hi havia molts més homes que dones, els mascles –els gais entre 30 i 50 anys predominen entre el públic de la diva– tenien via ràpida, mentre les dones i els grups mixtos ens congelàvem durant una hora fent una cua que baixava per l'avinguda de l'estadi. Eren les 21 h, l'hora en què havia de començar el concert, i les grades del Sant Jordi encara es veien mig buides, però a les 22 h i escaig, l'hora en que va acabar començant el concert, el públic que omplia el pavelló olímpic en la primera de les dues actuacions del Rebel Heart Tour a Barcelona –parada habitual de l''entertainer' nord-americana des del Blond Ambition Tour de 1990–, començava a impacientar-se.

L'espera va valdre la pena. Tot i que al seu últim àlbum, 'Rebel heart' (2015), Madonna torni a anar a remolc de les tendències –ella abans dictava les modes: ara les segueix–, en directe continua sense tenir rival. Menys espectacular que en altres ocasions, la nova gira ens va mostrar una Madonna tan professional com sempre, amb una veu a prova de playbacks i molt competent amb les coreografies, però més simpàtica i propera: va xerrar més que mai (sense abusar dels soliloquis com fa Lady Gaga) i només va grinyolar una mica que repetís tan sovint que estava “muy caliente” (coses de la limitació del seu vocabulari en castellà, segurament).

Va compensa la feblesa de bona part del nou repertori, que va dominar el xou i entre el qual van brillar 'Bitch I'm Madonna', 'Living for love' i 'Unapologetic bitch'– amb revisions inspirades dels seus clàssics. Desafiant la nostàlgia, com fa sempre però amb més encert que altres vegades, va defensar 'True blue' en acústic i a l'ukulele; va aflamencar 'hits' de fa 30 anys com 'Dress you up', 'Into the groove', 'Everybody' i 'Lucky star', agrupats en un 'medley' i inserits en un bloc de temàtica llatina (espanyola, cubana, mexicana... tot s'hi valia) en què també hi va encabir 'La isla bonita' i 'Who's that girl'; i va donar 'flow' a un 'Material girl' que va apropar al hip-hop. Més fidels a les versions enregistrades van ser les interpretacions de 'Deeper and deeper', 'Music' i 'Don't tell me', potser perquè no són tan habituals al repertori en directe.

En l'espectacle, va fer una altra volta de rosca a la seva habitual provocació amb l'imaginari catòlic fent que ballarines en calces, sostenidors i còfia de monja fessin 'pole dancing', com si fossin 'strippers', amb unes creus, en un bloc estèticament inspirat en una mena de sincretisme religiós. Però els millors moments van ser la recreació en viu d''El Sant Sopar' de Leonardo, les coreografies d'inspiració torera –malgrat ens psi als animalistes– i el tram final, inspirat en el glamur dels anys 20, estil Gran Gatsby, en què va irrompre el model Jon Kortajarena. Un gran espectacle de més de dues hores que demostra, com va dir la mateixa Madonna, “ningú no es fot amb la reina”.

Últimes notícies

    Publicitat