Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Maneres de mostrar el teu disgust en un teatre
Notícies / Teatre i Arts Escèniques

Maneres de mostrar el teu disgust en un teatre

Escridassada
© Shutterstock

Són els espectadors de Barcelona massa condescendents amb el que veuen respecte als seus veïns europeus? Sovint em faig aquesta pregunta quan vaig al teatre i veig una cosa que és, almenys, discutible, per no dir horrosa, fet que passa més d'una vegada a l'any. El normal, quan es tracta de grans produccions, és que la gent expressi el seu disgust d'alguna manera, sobretot quan el públic ha pagat 30, 40 o 50 euros. Potser més de 100 quan es tracta d'òpera. El Liceu, aquí, mereix una menció a banda, ja que el públic de l'òpera sol anar ben equipat al Liceu quan es tracta de xiular: n'hi ha que ja hi van amb el xiulet de casa!

Llançar tomàquets ha passat a la història. L'acte de disparar aquest fruit als actors està associat al Globe Theatre de Shakespeare al segle XVI, però sembla més aviat una llegenda, ja que en aquella època els tomàquets eren ben estranys a Londres. La primera crònica que parla de l'atac tomaquer data de 1883, en un article del 'New York Times', quan li van ploure fruits i ous podrits a un tal John Ritchie després d'una funció en un teatre de Hempstead.

L'atac més visceral és, avui dia, l'escridassada pura i dura. A Barcelona, en veiem ben poques (si obviem el Liceu, ehem). L'última de memorable va ser durant la inauguració del Grec 2008, quan el públic va xiular de valent 'Història del soldat'. N'hi hagut d'altres, com la de 1986 per a Robert Wilson i el seu 'Deafman glance', una de les més sonades que es recorden. Calixto Bieito també ha rebut. Però el normal és que, quan l'espectacle és local, el públic no gosi fer el típic 'boo', picar de peus a terra i xiular... A França, això passa cada any unes quantes vegades al Palau dels Papes d'Avinyó. Jo he vist més d'una escridassada com la que va patir fa uns dies Israel Galván en acabar 'La fiesta', que a Barcelona també va disgustar els espectadors, tot i que, en lloc de xiular, van marxar en massa durant la funció. També he sentit cridar "pietat" a l'Odéon d'Avinyó després de tres hores d'horror amb una versió d''Un tramvia anomenat desig'. A Munic, també he sentit crits despectius de l'estil "no ens agrada el circ" durant una representació del 'Fidelio' de Beethoven a càrrec de Bieito.

Aquí, el normal, quan la gent està disgustada, és abandonar la butaca abans que acabi l'obra. És el mateix que fan a Anglaterra. La gent desfila i prou. És com si diguessin: tinc coses més importants a fer. El més flagrant és tocar el dos a la mitja part, quan n'hi ha. Tornes al teatre i veus un 30% menys d'espectadors que han decidit seguir la vetllada al bar del costat o anar a domir d'hora. Reconec que he fet servir aquesta tàctica en més d'una ocasió. Som més porucs o més respectuosos? Que cadascú en tregui la seva conclusió.

Els alemanys, més cruels, el que solen fer quan no els agrada una obra és, simplement, no aplaudir. No hi ha res més desolador que veure una companyia que surt a saludar i es trobar la platea en silenci. A Barcelona, encara que l'obra no agradi, la gent que ha restat al teatre sol aplaudir, com una manera de reconèixer l'aguante dels actors, pobrets...

I no ens oblidem de la versió postmoderna de l'escridassada, expressada a través de les xarxes socials. Hi ha pocs comentaris negatius a Twitter, però n'hi ha, sovint quan es tracta d'espectadors 'professionals' amb alguns centenars (o milers) de seguidors. Aquest seria la versió de l'atac a traïció.

 

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments