[title]
Una fressa exagerada, sobredimensionada
Al final, quin remei, quin destí inexorable, tots i totes acabem assemblant-nos als nostres pares. Físicament i mentalment. A la meva mare, rossenca, amb uns preciosos ulls blaus i un físic entre Sophia Loren, Capucine i Ingrid Bergman, està clar que mai no m'hi aproparé físicament. En versió masculina, és clar. En canvi, sí que hi tret la cara, la barba, els ulls i alguns detalls més del pare, i sóc tant capità Haddock com ell. Llamp de cinquanta mil rellamps! Però si ho enfoquem per la part de la mentalitat, per la manera de pensar, reconec que alguns cops se m'escapa una expressió típica de la generació anterior a la meva, la dels meus pares o, d'abans, dels meus avis: "Aquesta pel·lícula fa molt de soroll".
La mòmia escandalosa
I aquest estiu de 2017 han estat unes quantes les pel·lis que m'han apropat al típic vell rondinaire que es queixa perquè ja li fan mal els ossos, però també perquè els mescladors del so o el mateix cinema sembla que et vulguin fer un profund forat al timpà. I al capdamunt del ranking dels films que han atacat les meves oïdes hi trobaríem, sense rivals, destacada, 'La momia' del Tom Cruise i companyia. Com he enyorat les silencioses mòmies de Boris Karloff, Christopher Lee o el nostre Paul Naschy!
Optimus Prime, petes massa
En segon lloc, tot i ser un fan de la saga, hi posaria l'última entrega de 'Transformers': Michael Bay, que havia aconseguit una anterior part de les aventures d'Optimus Prime ben formosa, ara sembla només obsessionat a fer-ho saltar tot i tots pels aires, i, amb aquest objectiu, apuja el so dels efectes especials fins a nivells criminals.
Lloança del silenci
Tancant el podi principal de pel·lis estratosfèricament sorolloses... no sé si decantar-me per la darrera dels 'Piratas del Caribe', per 'Dunkerque', per 'Rey Arturo: La leyenda de Excalibur' o per la nova del noi aranya, vaja, Spider-man. Mentre ho decideixo, vaig un moment a l'otorinolaringòleg de guàrdia perquè sospito que aquí, dins l'orella, m'ha petat un altaveu i, ai las, a penes hi sento. I si fem un empat a quatre? Dreyer, Bergman, Chaplin, responeu-me vosaltres des del cel... oi que és bonic el bell, reflexiu i enyorat silenci?
