[title]
Avui Sitges es desperta amb sol californià. Sortim de veure 'The love witch', una sèrie B dolentota, no negarem l'evidència, però amb una grapa canalla que recorda el 'kitsch' del cine italià dels 70, les lúbriques fantasies de Jess Franco, que va portar l'oci del 'destape' a la cultura de la mugronera, i fins i tot la vena mortal de 'Run pussy cat, kill kill'. Pastissos de nata banyats amb una crema de fruits del bosc que cau com si li haguessin tallat el coll a un vedell a sobre, un tampó menstruat barrejat amb orina per a un ritual esotèric i crits com ganivetades que es congelen a la pantalla en un pla de boca oberta amb campaneta vibrant al fons, com en els dibuixos animats. És la història d'una bruixa amb el cor trencat que busca venjança i, com una mantis religiosa, es dedica a acumular a l'armari els cadàvers dels playboys que abans s'ha passat per la pedra. Té un punt cutre, irreal, que m'ha despertat de cop.
Pel que fa a la nit d'ahir, em quedo amb la imatge de Max von Sydow pujant les escales de l'escenari del Melià, amb l'elegància dels seus 87 anys i una lleugera tremolor als genolls articulant dues cames com troncs de morera. "He tingut la sort de treballar amb gent amb molt de talent que m'ha portat fins aquí", va dir, tan bon punt li van posar a les mans en premi honorífic. Va ser el cavaller armat que va jugar una partida d'escacs contra la mort en una platja sueca a 'El setè segell' de Bergman, i el pare Merrin de 'L'exorcista'. Va aparèixer a 'Flash Gordon', i en els últims temps l'hem vist a l'episodi VII de 'Star wars' i a 'Joc de trons'. Tenir-lo allà, quasi nonagenari i igual d'espigat i ben plantat, va ser de llagrimeta.
Menys memorable em va semblar la cinta inaugural, 'Inside', un insípid 'remake' del ja clàssic del gore 'À l'intérieur' que tenia la mateixa ànima que un bistec florit i intentava construir un clima de tensió que t'expulsava com una furgoneta entrant a la superilla. Ni Rachel Nichols es creia que li estiguessin a punt d'estripar l'úter per arrencar-li el seu fill nonat ni la interpretació de Laura Harring passava de la psycho amb ulls molt oberts de manual. Però ja se sap que aquí el bon cinema comparteix habitació amb els fiascos més desacomplexats, que a Sitges passem de la nàusea a l'aplaudiment. Des de la trinxera, seguirem informant.
