[title]
No sé què passa. Faig un cafetó al bar Lobo. El lloc està més ple de l’habitual. Cops de colze amb guiris enfundats en americanes. Caminen de forma robòtica. Parlen en veu baixa entre ells. Semblen androides. Surto i passo xino-xano per davant de l’Hotel 1899. He de saltar amb perxa per sobre d’uns paios amb ulleres de sol que semblen ex combatents balcànics. Custodien la porta de dos Audis negres de la mida d’una supernau Skrull. Més i més androides amb americanes. Zombies amb sabates italianes. Els penja un tros de plàstic rectangular del coll. Van amb acreditacions pel carrer, com si estiguessin en un regim dictatorial distòpic que els obligués a identificar-se tota l’estona.
No entenc res. Vull agafar el metro per anar a treballar, però sembla que ha deixat de funcionar. Serveis mínims en diuen. Començo a pensar que, per culpa d’un curtcircuit quàntic, he acabat a un univers paral·lel i estic a un escenari apocalíptic. Busco algun taxi, però tampoc n’hi ha. On s’han ficat, aquests?
Inquietud al carrer. Comença a córrer el rumor que s’ha vist una estranya criatura antropomòrfica corrents per la muntanya de Montjuïc. Tots els diaris mostren fotografies de l’espantós ésser amb la Sagrada Família de fons! És un humanoide llefiscós, de cabell ataronjat. Zuk-r-Berg, en diuen.
Tinc por. La ciutat no és la mateixa. Intento aixoplugar-me a algun restaurant del centre per pensar, però està tot ple d’androides. Vaig a un Pans & Company: fins a la bandera. Acreditacions per tot arreu. M’he aixecat en un episodi de la Dimensió Desconeguda, n’estic segur. Misteriosos cotxes negres amb vidres tintats creuen els carrers a tota pastilla. La ciutat els pertany. Homes cibernètics, amb dos i tres dispositius mòbils a la mà, amb aplicaments futuristes a l’orella, parlen sols mentre caminen capcots. Amb quina mena d’intel·ligència superior es comuniquen?
M’amago i deixo que passin les hores. Quan cau la nit, intento amagar-me en el lloc més segur que se m’acut: un nightclub. Confio que les senyores que fumen m’acullin, però duro dos minuts, em foten fora a cops de peu: aforament complet durant els propers dies. Faig una ullada final al local i només veig invasors amb la misteriosa acreditació de plàstic sota la papada.
I el malson no acaba. Els preus, per exemple, han pujat incomprensiblement d’un dia a l’altre. Ahir un entrepà costava 3 euros, avui en costa 6. Surt més a compte comprar una ampolla de Cardhu a un supermercat pakistanès que beure’t una copa a qualsevol pub. Els taxis segueixen desapareguts. Algú avisa que demà no funcionaran els autobusos. Costa mantenir la cordura. Diuen que al cim de la ciutat ha aterrat una nau hostil amb les sigles MWC. Que és d’allà d’on surten els androides acreditats. Que la intel·ligència artificial Zuk-r-Berg és el nou Ultron.
Doncs que jo sàpiga, aquí a Catalunya, no tenim cap Avenger que ens pugui salvar.
