[title]
“Durant quasi tres hores, Neil Young va dictar una classe magistral”. Sí, aquesta sentència amb la que un periodista musical va despatxar l'actuació de Neil Young al Primavera Sound 2009 (quan en realitat havia tocat hora i mitja) ahir a la nit va ser veritat al concert del Poble Espanyol.
Young, com acostuma a fer en aquesta gira, va començar l'actuació ell sol, assegut al piano tocant 'After the Gold Rush', el seu himne ecologista de 1970. Tot seguit, en solitari, va agafar la guitarra acústica i va atacar tres himnes setanters: 'Heart of gold', 'The needle and the damage done' i 'Comes a time'. Sorrut, sobri, buscant la melodia entre els acords, fent aquell galop atrotinat entre les cordes gruixudes que ell va convertir en un art fa 40 anys.
Després de la interpretació de 'Mother earth' a l'orgue de tub, una altra pregària ecològica del furiós 'Ragged Glory' (1990), va entrar a l'escenari el quartet Promise of The Real, banda de rock nord-americana encapçalada pels fills de Willie Nelson, Lukas i Micah a les guitarres. Però enlloc d'encetar la canya roquera van acompanyar el canadenc en 'Out on the weekend', 'From Hank to Hendrix' i 'Unknown legend', de Harvest i 'Harvest Moon', els moments més intimistes i reposats dels dos discos més dolços del canadenc. De fet, Promise of The Real més que acompanyar-lo van passar de puntetes, delicada i respectuosament per damunt de les cançons.
Young va agafar l'elèctrica de cos buit per interpretar els dos moments de més voltatge elèctric de 'Harvest': 'Alabama' i 'Words': la darrera, primer avís de 'jam', amb desenvolupaments melòdics llargs però continguts. Però la guerra es va desfermar quan es va penjar la seva Gibson Old Black: 'Love to Burn', un dels moments més abraonats del seu disc més cafre, 'Ragged Glory' (1990). Promise of The Real no tenen la demencial, illetrada coça de Crazy Horse (a canvi poden fer baixar la tensió aportant desenvolupaments instrumentals de 'southern rock' més subtils) però la brutal estrebada guitarrera de Young els va arrossegar. La cançó es va convertir en un cabdal de lava elèctrica, en desenvolupaments instrumentals sanguinaris i explosions controlades i descontrolades de distorsió, pujades i baixades i patiment, amb Young cridant allò de «per què em vols arruïnar la vida? On t'emportes els meus fills?» com si li anés la pell. Deu minuts de muntanya russa emocional com pocs cops ha presenciat qui escriu.
El cas de Young és un enigma: ja septuagenari, el temps no ha erosionat ni la seva veu ni la seva manera de tocar ni d'enfocar el repertori (com li ha passat a Dylan) ni manté la postura adolescent d'un Mick Jagger cada cop més grotesc. Encara és capaç de fer exactament igual el que feia fa 30, 40 anys: aquelarres elèctrics de quasi tres hores de durada, en reinvenció constant d'un cançoner que ha marcat tant el soft rock dels setantes com l'indie rock dels vuitanta i noranta. Si no fos per les bosses de la cara i la panxa, un creuria que està veient el Young de les pel·lícules de 'Live Rust' (1979) o 'Weld' (1991). Suposo que la seva mítica tossuderia (que l'ha portat a dinamitar bandes i relacions durant tota una vida) hi juga part important.
Young i companyia van clavar les inesperades bufetades de 'Revolution blues' i 'Vampire blues', dos murs guitarrers impenetrables del magnífic i obscur 'On the beach' (1974) i ens van fer volar amb la psicodèlia de 'Mansion on the Hill', una enganyosament alegre metàfora que parla de la mort dels ideals dels 60 i d'una trobada amb Charles Manson. El recés melòdic de 'Western Hero' va precedir una 'Rockin' on the Free World' apocalíptica i apoteòsica (amb quatre falsos finals!). El bis que va perllongar el concert fins les dues hores i mitja llargues va ser 'Cortez the Killer', aquell pantà elèctric que mescla aridesa i melodia a parts iguals, i on Young va demostrar que és un dels grans guitarristes elèctrics de la història: la cançó apareix en tots els seus directes i mai no l'ha tocat igual dues vegades. La singularitat i geni amb què Young enfoca un acord o defineix la relació entre dues notes, ja sigui tocant amb músics virtuosos o potiners, el fa únic. L'home és un torrent de melodia pura i emprenyada, parint cançons dins la cançó a cada moment.
Un matís: el concert de Young es va basar en la música nua. Ni telóns de fons, ni gadgets escènics (només uns 'roadies' amb granotes i màscares de gas fumigant unes plantes al principi, una al·lusió a la seva croada contra els transgènics) ni pantalles gegants ni marques comercials patrocinant-lo ni idees genials de màrqueting interactiu que vulguin situar el públic al centre d'alguna «experiència única» o d'un «nou concepte». Per què? Poder veure i sentir Young d'aprop ja et situa al centre d'una experiència única i real.
