[title]
Quan arriba Sant Joan, m'entren ganes de tornar a ser un nen. Baixaria al carrer, compraria un grapat de petards i em dedicaria a fer explotar merdes de gos i llaunes de refresc. Aleshores penso en diumenge passat, quan una traca de piules em va despertar d'una migdiada reparadora i gairebé em provoca una angina de pit. Penso en la bufetada que li hauria deixat anar al gracioset.
Quan arriba Sant Joan, m'encantaria tornar a sentir l'excitació dels petards i penso que per una nit no passa res: surt al carrer a fer soroll i provocar el caos, carallot! Aleshores recordo les nits traumàtiques que patia el meu gos, totalment trasbalsat, estressat i terroritzat per la pluja incessant de detonacions. I em poso malalt.
Quan arriba Sant Joan recordo el pessigolleig de la transgressió, el poder d'atracció de la pólvora, el plaer de la destrucció..., però això no evita que amb el transcurs dels anys s'intensifiqui la meva amargor cap aquesta tradició.
I no parlo de focs artificials controlats o de sessions de petards supervisades per humans responsables a llocs aïllats; parlo de petards en mans d'inconscients i sociòpates que es pensen que estan a una escena d'Apocalypse Now. Tots en teniu al barri: els pesats que tiren petards la setmana abans i la setmana després de la nit de Sant Joan. Tot el putu dia. A les hores més inoportunes. Prou.
Amb això dels petards, molts diran que és impossible determinar on acaba la llibertat d'uns i comença la dels altres. Però al meu univers, un petard a sota la finestra de casa, una detonació inesperada, una tarda qualsevol, és una agressió en tota regla. Un atac. Ja fem prou tolerant els abusos de pólvora la nit de Sant Joan; no tenim per què suportar aquest bombardeig tota la setmana.
Als qui odiem els petards i no volem executar una resposta armada, sempre ens quedarà la fe com a recurs. Així doncs preguem, germans, perquè sigui Déu Nostre Senyor qui, amb una tempesta bíblica, mulli tota la pólvora de l'enemic i ens deixi per un cop a la nostra vida dormir a gust la nit de Sant Joan. Només un cop.
