Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca

No em robis Barcelona

Per Escala B
Publicitat

La Barcelona sobre la que m’agrada escriure és la Barcelona de carrer. A mi, Mar Romero. La Barcelona que s’observa des de les voreres, des de la bici i del bus. La incongruent Barcelona, la Barcelona pública, la polièdrica Barcelona que acull els grans conflictes quotidians dels qui hi vivim. Barri Barcelona.

Segur que ara mateix tots teniu en ment la imatge idíl·lica de la nostra ciutat que tant ens agrada evocar als barcelonins. La llum a través dels plataners sobre les rajoles del terra. I tal.

Avui no parlaré d’això. La Barcelona de carrer a vegades és molt pitjor. De vegades, a mi em roben la meva Barcelona de carrer. Me la roben quan em criden “guapa” pel carrer. Quan vaig en bici i un tio em deixa anar “take me home, baby”. Me la roben quan em faig petita de nit al passar per davant d’un grup d’homes sorollosos. “No busquis contacte visual, camina amb el cap alt”. Amb una mica de sort només m’enduré la mirada fastigosa clavada al clatell.

No em cridis guapa. No t’ho he permès. No sóc una pell que espera que en facis servei. No sóc un recipient que tu has d’omplir. No sóc un cos constantment en el punt de mira d’una societat patriarcal que es creu amb el dret d’opinar sobre el meu cul. Si em vols dir alguna cosa, me la dius a la cara, no des de l'altra banda del carrer. 

Barcelona també és meva i l’espai públic és la meva arena. Però jo no sóc el teu particular espai públic. No em robis la ciutat a base de privar-me de sentir-m’hi còmoda. No ens mentim. La Barcelona que veig i visc des de les voreres, des de la bici i del bus és plena de violència.

Últimes notícies

    Publicitat