[title]
Festassa al cinema Texas
La nit en què es va celebrar, als Texas, el quarantè aniversari del rodatge de la mítica 'Ocaña, retrat intermitent', em vaig atansar, uns minuts abans de la projecció, a Ventura Pons, i li vaig dir que jo, cada cert temps, reviso el seu documental, que m'agrada molt i que té un missatge intemporal. Fidel a la seva política de portar la contrària i també de llançar-se floretes ell mateix abans que ho facin els altres, Pons em va contestar: "Apa, no exageris. I no cal que la vegis tan sovint". Insisteixo: jo no exagerava pas. Jo només deia la veritat. Els fans d'Ocaña no hi van faltar al cine del carrer Bailèn: des dels actors Carlos Lasarte, Joan Pera i Karme Màlaga, fins a l'agitador cultural Xavier Juclà.
Una Barcelona exterminada
Per si algú no el coneix, el film, que s'inscriu entre les millors obres del realitzador, ens transporta a una Barcelona anterior als Jocs Olímpics, abans de la transformació del Barrio Xino en Raval, a la presa del poder d'AIRNB sobre els nostres habitatges i a la hipsterització de la zona de Sant Antoni. I una Barcelona que, mort el dictador, tenia ganes d'ensenyar les tetes i la polla, manifestar-se sense pauses i viure amb intensitat i sense censura.
Ramblejar i fotre el gamberro
La pel·li no es complica gaire la vida (tampoc tenien pempins per fer-ho) i és, bàsicament, una entrevista amb l'entranyable José Pérez Ocaña al seu dormitori, a la plaça Reial. També el veiem fent el gamberro per les Rambles, cantant, actuant en festes de rojos, al cementiri en pla folklòrica i fotent el que li rotava, després d'una infància i adolescència en què els miserables el van coartar tant com van poder.
Un missatge intemporal
Al final de la projecció, hi va haver una mini festa al carrer, amb pastís, una mica de mam i la música baixeta, però, caram, això no va impedir que s'hi presentés la Guàrdia Urbana. A tocar els collons, per descomptat! Avisats per algun veí o veïna, o potser per iniciativa pròpia, els polis van aturar el seu cotxe davant del Texas amb cara de "què passa aquí". I aquest és el gran missatge intemporal de la pel·li: tant a finals dels anys 70 com en ple segle XXI, sempre hi haurà algun carallot a qui el molesti l'alegria dels altres.
