[title]
Fa vint anys hagués fet qualsevol cosa per seguir en directe els Brit Awards, els de la rivalitat entre Blur i Oasis, aquells en què Jarvis Cocker va boicotejar l’actuació de Michael Jackson (del 5' 05'' al 5' 54'' al vídeo És dimecres a la nit i els Brits, que ara es poden veure per internet, són un despropòsit. I després que Adele guanyi el premi al disc de l’any tot i competir amb l’'In colour' de Jamie xx, tuitejo un article de Time Out Londres que denuncia la nul·la representativitat dels premis de la indústria musical britànica: en 30 anys d’història col·leccionen més absències (The Smiths, PJ Harvey, Pulp, My Bloody Valentine, Stone Roses, Happy Mondays, Cocteau Twins, Scott Walker, James Blake...) que encerts.
Diumenge em topo una enquesta a Twitter sobre les pitjors cintes que han guanyat l’estatueta a millor pel·lícula al segle XXI. L’encapçala la nauseabunda 'Crash' (2004), seguida de prop de dos films la victòria dels quals em va emprenyar molt, 'Birdman' (2014) i 'El artista' (2011), i de la intranscendent 'Chicago' (2002). I quan m'animen fer el meu rànquing de les vuit nominades enguany, m’adono que només m’agraden 'Spotlight' i 'Mad Max: Furia en la carretera' –dues de les guanyadores de la nit, encara gràcies; tot i que el segon Òscar consecutiu a millor director per a Iñárritu va doldre– i que de nou pesen més les absències: 'Carol', 'Del revés' i la ignorada 'Anomalisa', tres obres mestres. Premis de merda que celebren una mediocritat que el temps posa al seu lloc.
Ahora sí, estas son las cuatro finalistas a la peor ganadora del Oscar a mejor película del siglo XXI.
— Diego Lerer (@dlerer) February 27, 2016
