[title]
D'acord, estàs més pelat que una rata i no és gens temptador passejar pel centre: tot el Gòtic s'ha convertit en una riuada de carn humana que com no vigilis t'arrossegarà.
No us proposo cap visita a llocs secrets de la ciutat ni a enclavaments singulars d'aquells que no semblen que sigueu a Barcelona, no. Us proposo que visiteu el Park Güell en tota la seva cruesa estival. Per damunt de tot, un patrimoni artístic que mereix una visita (segur que no hi poseu el peus des de fa molts anys: jo no hi anava d'ençà el 2006).
Segon, perquè el significat de la paraula 'friqui', del tot abocada a la seva accepció de raresa, sense lligams amb el friquisme pop, es desplegarà davant els vostres ulls amb el cruixit terrorífic de les ales de cuir d'un pterodàctil. El Park Güell espanta: a la perifèria de Barcelona, és la zona zero del turisme. I la suma de perifèria més rapinya turística extrema és explosiva: parlant en plata, el Park Güell i rodalies és estrany de nassos.
Segons vas pujant, et creues amb el santuari de Sant Josep de la Muntanya, un pastitx neoromànic i modernista que funciona com a orfenat (hi viuen uns 140 nens). Això és el més similar a Lourdes que pots trobar dins Barcelona: un petit parc temàtic catòlic farcit de capelles i monuments a Sant Josep i Petra (la fundadora de l'ordre, no pas la mascota paralímpica del Mariscal). Però la mole principal és aterridora. Quan me n'adono que aquí no hi ha atraccions ni bar, enfilo cap al Parc Güell. I allò sí que és droga dura.
Abans de tot: apunteu-vos a Gaudir Més i podreu entrar al Park Güell amb la punta del dit (reconeixement digital), que per alguna cosa pagueu els impostos que financen aquesta situació perenne: milers d'asiàtics fotografiant-se els uns als altres entre les glòries de Gaudí. Si els mireu en perspectiva, només sereu capaços de veure una jungla de pals de 'selfie' que es mouen quasi en 'stop-motion'. La sensació d'estranyament és més que surrealista: és patafísica, aquella parodia del surrealisme on "la normalitat és l'excepció de l'excepció", com deia Alfred Jarry. És molt divertit passejar de manera indolent però decidida per l'entrada: a cada gambada arruïnareu una foto. Penso en les tones de brossa digital que genera el Park Güell i em marejo.
D'acord, sortiu i ja ha passat el plat fort, però això no vol dir que no us esperin més sorpreses. Si opteu per la porta dels esplèndids lavabos modernistes, i baixeu per la carretera del Carmel, us trobeu de cara amb el cottolengo del Padre Alegre. ¿I què és un cottolengo? Doncs un asil i hospital de l'ordre fundada per Sant Josep Benet Cottolengo, on segons llegim a la seva web, calen dues condicions per a admetre un pacient: "Que la malaltia sigui incurable i que per les seves possibilitats econòmiques no puguin ser atesos en altres centres". Vist des de lluny, el complex sembla un encreuament entre 'Algú va volar sobre el niu del cucut' i pisos de protecció oficial 'desarrollistas', amb creus llatines gegants. Corprès pel contrast de pobresa i càmeres i mòbils darrer model, fujo muntanya avall a veure si em reconforta un cafè ben fort.
L'hostaleria dels voltants del Park Güell deixa en pilotes els nivells de miserabilitat de la Rambla: el restaurant ¿oficial? de l'equipament –ensenya orgullós el nom de Restaurant Park Güell– té una pissarra que, amagat rere un mur de 'souvenirs' xarons, ens convida a paelles atòmiques, bistecs orella de gat, amanides catalanes fetes a base de retalls d'embotit i formatge de baixa estofa... Si el Palau Moja ha disposat una bona oferta de cuina catalana, no es podria dignificar una mica aquest horror? Encara que tinc la teoria que menjar en un lloc així no deu ser tant horrorós com sembla: cap teca pot ser pitjor que els bodegons de paellador i plat combinats que prometen.
Sacsejat pel panorama, enfilo la Travessera de Dalt cap al metro, i me n'adono que les botigues de xinesos, que en barris menys explotats exposen una miscel·lània d'articles mes o menys útils, aquí es dediquen exclusivament a vendre 'souvenirs' de fa deu temporades. N'hi ha una a cada portal; suposo que és més rendible això que vendre gats de la sort o paelles. No estic horroritzat ni vull carregar les tintes de manera hipòcrita: l'allau de petits xocs kitsch m'ha proporcionat una bona estona d'entreteniment. Encara que n'extrec una humil conclusió: aquests són els nauseabunds sediments de dècades d'allau turístic descontrolat.
