[title]
L'Acadèmia sueca va decidir ahir atorgar el Nobel de literatura a Bob Dylan, un home que no és només un músic, encara que per a molts és un nord-americà amb rínxols que fa 50 anys que passeja els seus versos per tot el món, sinó que també estem parlant d'un poeta en majúscules. El premi ha generat una batalla campal entre els que estan a favor i els detractors, els quals diuen que Dylan no té res a veure amb Flaubert o Joyce (per cert, autors que no van guanyar el Nobel) i que el guardó al cantautor és el final de la literatura. Però, com diu la llibretera Isabel Sucunza, Dylan és, realment, el principi de la literatura.
1. És un trobador. Si hagués nascut a França el segle XIII, Dylan seria una mena d'Arnaut Daniel, és a dir, un trobador que escriu versos perquè els joglars els cantin de poble en poble. Passa que Dylan reuneix en una sola persona les dues figures típiques de l'Edat Mitjana, en un dels molts principis de la literatura moderna. És el primer trobador que guanya el Nobel!
2. És un gran poeta. L'últim poeta que va guanyar el Nobel va ser el suec Tomas Trastromer (2011), un autor exquisit, superb, íntim, als antípodes del nord-americà. Això vol dir que Dylan és pitjor? No, simplement que juga amb unes altres cartes. Dylan ha passejat la seva harmònica i la seva guitarra per tota mena d'auditoris, però el que ha passejat, sobretot, són els seus versos. Llegeixin 'Blowin' in the wind' o 'Mr. Tambourine' i veuran. Són extraordinaris.
3. Ha elevat la cançó a altures estratosfèriques. Bob Dylan ha sovintejat tota mena de gèneres, des de l'intimisme a l'èpica, ha estat 'beat', avantguardista i rilkeà, sempre segons el seu moment vital. Ha denunciat i ha acaronat. Llegeixin 'Subterranean homesick blues', 'Hurricane' o 'Desolation row'. Ha seguit les passes de Walt Whitman, el pare de la poesia nord-americana, i ha rellegit els maleïts francesos, de Baudelaire a Verlaine. Va aprendre dels 'beats' i dels seus predecessors, com Frank O'Hara. I ha estat capaç de crear un univers propi molt potent. Què és això, sinó el que fa un gran escriptor.
4. És un homenatge a una generació. Però no ens enganyem, l'Acadèmia sueca sol donar Nobels de literatura amb dobles i triples lectures i no se'ns escapa que el premi a Dylan també és un homenatge a la seva generació, la d'aquells poetes esdevinguts músics que van fer entrar la millor poesia a les llars de tot el món, com Lou Reed, Patti Smith, Leonard Cohen i companyia. S'ho mereixen.
5. Ja li tocava a un ianqui. L'últim Nobel nord-americà va ser Toni Morrison (1993), dona i afroamericana (recordin el punt anterior, allò de matar diversos pardals d'un tret), cosa que és una autèntica vergonya i demostra, alhora, l'antiamericanisme dels suecs. Ara mateix, sense pensar, em vénen al cap gairebé una dotzena d'escriptors que mereixen el premi: Thomas Pynchon, Philip Roth, John Irving, Mark Strand, Richard Ford, Jonathan Franzen, James Ellroy... Qualsevol d'aquests ha demostrat tantes coses! Bob Dylan, sens dubte, està a l'altura de tots aquests.
