• Notícies
  • Cine

Per què m'agrada el porno en 3D

Per què m'agrada el porno en 3D

Fa una setmana, per motius estrictament periodístics, em van enviar al Saló de l'Eròtica, al pavelló de la Vall d'Hebron. Millor que us estalviï el que hi vaig veure. Només us diré que, a l'estand de desenvolupament tecnològic, em vaig emprovar unes ulleres de realitat virtual en què jo, de sobte, tenia un cos fibrós, coriaci, espectacular i un entrecuix que era un portent. Me les vaig treure just quan una dona rossa estava a punt de saltar sobre meu com un lleopard. Doncs bé, avui a Sitges he vist 'Love', de Gaspar Noé, aquella cinta que es promocionava com a "una pel·lícula de porno en 3D". A mi, en realitat, m'ha semblat una història d'amor terrible. I sí, hi havia sexe explícit, però no era gratuït ni sobrer. Però és sobretot l'ús de la tercera dimensió el que em té fascinat. Aquí van cinc motius pels quals aquesta pel·lícula porno i en 3D m'ha agradat tant.

1. Fantasmes de l'opi. Primer, una consideració general. A 'Love' hi ha porno salvatge, però també molta droga. I una cosa destenyeix l'altra. N'hi ha dos que forniquen fins a irritar-se els genitals, però van sempre col·locats d'opiacis, gratant amb cada còpula els límits d'una mena de realitat paral·lela, a molts metres del terra en què la resta de mortals fan l'amor. No són d'aquest món. No senten els orgasmes com la gent comú. És gràcies al 3D que els hem vist follar sense parar, suspesos com un núvol enmig de la sala, com si levitessin, i a cada empotrada hem tingut la sensació de poder arribar allà on ells eren només estirant al braç. I, alhora, de poder-los travessar amb el puny, com si fossin fantasmes. Aquests individus no estan fets de carn i pell. 'Love' és la història del record d'una passió que es va esmicolar. És la memòria de la nit durant la ressaca. Aquest sexe poderós i malaltís és un tro en el cap d'una mena d'Orfeu que ha perdut la seva Eurídice, i que dins la banyera es mira el penis flàcid pensant en aquelles cames que una vegada el van envoltar. I plora.

2. Semen a sobre del públic. La claca de rigor s'ha sentit més fort que mai en el moment en què el membre venós d'en Murphy, apuntant en primer pla, ha expulsat la seva lleterada sobre el cap de tots els espectadors. Us pot semblar una porcada, una ocurrència llefiscosa, però no teniu raó. Aquesta monumental ejaculació que ens ha regat a tots fins a les celles és el gran gest de respecte de Gaspar Noé cap a la història del cinema. Fem memòria. L'any 1903, en els orígens del cinema, Edwin S. Porter va rodar un 'western' visionari que es deia 'Asalto y robo a un tren', que acabava amb la imatge d'un 'cowboy' mirant a càmera, apuntant amb un revòlver i disparant un tret que semblava destinat a la platea. 50 anys després, es va estrenar la primera pel·lícula en 3D, 'El crims del museu de cera', en què Vincent Price jugava amb una d'aquelles raquetes que tenen una piloteta lligada amb un fil i, com el pistoler de Porter, semblava que ens hagués de fer un nyanyo. La titola d'en Murphy en mode sortidor és una evolució natural del cas.

3. Els inferns en un club de swingers. He pensat en la Roma del 'Calígula' de Tinto Brass, clàssic del cine eròtic dels anys 70, on hi havia unes masmorres subterrànies on els esclaus més capaços passejaven l'entrecuix de cul en conill. I eren com l'infern, amb flames i dimonis i molta sodomia. Hi he pensat en el moment en què els nostres personatges baixen a les entranyes d'un club d'intercanvi de parelles, a xuclar pells alienes, com a part dels seus rituals sexuals quasi macabres, fent malabarismes amb un misto i un bidó de gasolina. La gent era guapa, l'orgia elegant,i  res no semblava gaire pervers ni porc. Però amb el 3D, aquest submón dominat per la nimfomania ja no era excitant, ni provocatiu, ni estava dissenyat perquè ningú sentís pessigolles a sota la bragueta. D'una banda, produïa inquietud, com si estiguéssim vivint en un relat de vampirs. De l'altra, feia sentir llàstima. Perquè d'alguna manera es nota que aquells joves tan bonics estan jugant als daus amb la mort.

4. No fa tuf. Des del primer minut, veiem com un i altra es masturben en un llit desfet. I el pla aguanta sense un sol tall fins que ella s'embruta les mans. Encara així, el 3D té un no-sé-què higiènic, que fa que l'escena més lasciva sembli immaculada. Compareu amb la mantega amb què Marlon Brando lubricava el cul de la seva partenaire a 'L'últim tango a París'. Compareu amb les mans greixoses de melmelada de 'Portero de noche'. I, per últim penseu en aquells amants japonesos que enrarien l'ambient del seu palau feudal a 'L'imperi dels sentits'. A 'Love', ningú no necessita paper de vàter per eixugar-se. Ningú no necessita canviar els llençols ni obrir la finestra. El 3D crea un món irreal on la part matèrica i aparatosa del catre no existeix. No direm que sigui bo. No direm que sigui sa. De vegades, no està tan malament haver de posar una rentadora per esborrar les proves del pecat. 

5. Això és una presó. Tot passa, dèiem, en el cap de l'home, assegut a la banyera, amb la dutxa oberta, corbat sobre si mateix i plorant. Claustrofòbia, angoixa, ganes d'estirar-se els cabells. Ell és un fracassat, condemnat a ser presoner dels records d'un passat que li estrenyen el cervell. Un cervell tan viciat per les drogues que ens introdueix en una neurosi psicòtica que posa els pèls de punta. Tot es repeteix: el gust dels mugrons marrons, les dues pigues sobre l'esquena, i aquells llençols blancs, o taronges, o grisos, que semblen els mateixos llençols de sempre; el moment en què es barallen, el moment en què es desitgen, el moment en què es coneixen i el moment en què s'odien. Tots, com un etern retorn que es va estirant al llarg de més de dues hores de metratge. És com si la dimensió extra del 3D també portés, de la maneta, una altra dimensió temporal. I des que la lleterada ens esquitxa el cap, nosaltres també estem tancats dins la gàbia.

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments