[title]
No aconsegueixo que m’arrenqui el Pokémon Go al mòbil (però sóc un paio que s’empassa 600 pàgines de cop de Los Vengadores, o sigui que em sento legitimat per parlar d’insubstancialitats pop). Mig món s’esquinça les vestidures davant el fet que l’altra meitat es passi pel folre qualsevol traça de preocupació social i prefereixi desplegar-se per carrers, places i gorgs a caçar Bulbasaurs i Kakunas.
Això són els cromos del segle XXI. Ja som en la idiocràcia predita al divertidíssim film de Mike Judge? Doncs estava a punt de dir que sí, però potser com sempre: l’any 1971 la gent segur que preferia els cromos a la lluita clandestina; eren més segurs i divertits. En tot cas, és la diabòlica conjunció d'internet i els cromos la que ha fet el mal: els interessos de les corporacions han colonitzat tots els racons del nostre temps lliure, fins i tot el del joc dels nens al carrer.
Que centenars de milers de paios vagaregin en una nebulosa de dibuixos animats tindrà conseqüències. Físiques i simbòliques: Espanya va en segona posició en el rànquing de morts per selfie (4 defuncions el 2016) i estic segur que inaugurarà el marcador europeu de morts per Pokémon Go. I és inacceptable que permetin que es rastregi Auschwitz a la caça dels simpàtics monstres de butxaca. Combatem el foc amb foc! Com a profanador absurd de llocs absurds el joc té un atractiu innegable. La perspectiva d’un dia qualsevol ple de Grumpigs i Vanilluxes saltironejant pel Valle de los Caídos (amb la consegüent estampida de brandadors d’LCD) em fa somriure. Molt.
