[title]
Llegeixo, horroritzat, que dos anys després de la seva estrena, 'La vida d'Adèle' és víctima d'una cleca de censura, un cop dur d'entomar. I a França. Claudicant a la demanda dels ultracatòlics del grup Promovoir, fundat l'any 1996 per l'advocat André Bonnet, el Tribunal Administratiu de París ha decidit posar-li el qualificatiu més sever que existeix: el de no autoritzat a menors de 18. Per tant, de producte pornogràfic, de sala X, d'artefacte masturbatori escombrat a la rebotiga tapada amb cortineta dels videoclubs, on la gent entra de puntetes i amb ulleres fosques, i a un horari poc raonable de la graella televisiva. Després de guanyar la Palma d'Or al festival de Canes l'any 2012, 'La vida d'Adèle' es converteix en una cinta prohibida. Per què coi va servir el maig del 68?
Que hi ha sexe explícit, no ho qüestiona ningú. Les dues protagonistes suaven els llençols llepant-se l'entrecuix, en seqüències llarguíssimes, sostingudes, on notaves com s'extingia l'oxigen a cada crit sufocat. Pell roja, carn regalimosa. Diuen que el primer dia que Abdellatif Kechiche va veure Adèle Exarchopoulos, ella menjava un pastís de llimona, mastegant amb un moviment de llavis molsuts, bruts de merenga. I això li va meréixer el paper. He de dir que és el que més em va agradar de la pel·lícula: la boca empastifada de salsa bolonyesa a cada forquillada d'espaguetis, els glops de vi blanc barrejats amb els mocs de l'últim plor a l'escena final, els fluids corporals amarant el morro de les noies en els tres o quatre moments de catre, que són d'antologia.
Llegeixo, també, que l'any 2013 André Bonnet va participar en un míting contra el matrimoni homosexual. Presumeixo que el que més ha molestat als senyors i senyores de Promovoir és que el sexe sigui lèsbic. O potser que s'ensenyi com el que és: rude, apassionat, físic, de vegades un xic violent, i gairebé mai un llit de roses roges amb copes de xampany i camisoles de puntes. Aquí, també tinc alguna cosa a dir, i és que Kechiche va entendre amb molt bon criteri que si vols parlar d'una relació d'amor, amb odis i rancúnies, amb retrets i tendresa, no pots obviar la part del desig. Ni tan sols relegar-la a una porta tancada, a una tremolor sota les mantes. Perquè, en una relació, tan important és una discussió com un clau. I el número d'insults s'ha de calibrar amb el d'orgasmes.
No he llegit la saga de 'Les 50 ombres d'en Grey' més que en línies diagonals. Però en vaig patir la pel·lícula, que a part de descafeïnada i bidimensional, tenia una recambra moralista que em va posar la mosca darrere l'orella. En el text que trobareu a l'enllaç ja vaig trencar una llança a favor dels practicants del BDSM de tot el món que es devien sentir ofesos, i amb raó, que les seves aficions fossin titllades de malaltia mental. Merda de discurset episcopal. La vida sexual no és un assumpte de psiquiatra. I ningú no té dret a dir que les protagonistes de 'La vida d'Adèle' s'haurien d'amagar del 'prime time'. Que xisclin, que es xarrupin, que visquin els batecs del seu clítoris com si s'hagués d'acabar el món. D'això va la pel·lícula, i això és el que la fa una obra mestra. Per això estic horroritzat. I em vénen ganes de tenyir-me els cabells de blau i sortir a cantar l''I follow rivers' per combatre tanta imbecil·litat.
