[title]
8:35 del matí. He dormit 4 hores per culpa del reggaeton del pis turístic del costat de casa. Sprint salvatge per agafar el metro a Drassanes. Fa 6 minuts que he sortit de la dutxa, però la humitat barcelonina em transforma en una massa sudorípara, viscosa i amb més mala llet que una vaca de Txernòbil. Ep, que ja arriba! Trec la T-Mes amb mans tremoloses. Transpiro com una truja. Corro cap al vagó. Les portes es tanquen i fan un sandvitx amb el meu crani, però m’esmunyo de la pinça mortal i m’assec amb un atac d’ansietat a prova d’ansiolítics equins.
I quan el malson sembla haver acabat, tot empitjora: un paio que s’ha colat dins el vagó amb un acordió afinat per Cthulhu comença a tocar una versió luciferina de “Qué tiempo tan feliz”. El tinc a dos metres. No puc pensar. No puc escapar. M’explota el cap! Vull treure una Magnum, volar-li l’acordió i amenaçar-lo de mort si torna a tocar-lo, però em quedo assegut, amb ganes de plorar, pregant a Déu que aquesta tortura acabi l’abans possible i algú amb més pebrots li foti un petard al maleït instrument. La broma dels músics als vagons de metro ja ha arribat massa lluny.
No tinc res en contra dels músics que toquen als passadissos del metro, si no t’agraden passes de llarg, ningú t’obliga a empassar-te les seves actuacions. El problema arriba quan els músics profanen l’espai sagrat del vagó i fan impossible la teva fugida. Ja estic fart d’enfrontar-me al duet de romanesos amb acordió i violí, el senyor anglès de la tercera edat que esmicola els hits de Dire Straits com si s’acabés el món, al pakistanès que connecta el mòbil a un amplificador atrotinat i escup la pitjor versió imaginable de “Au si eu te pego”. No només són molestos, no només canten malament, sinó que ho fan a un volum comparable a un concert de Motorhead. I estàs tancat amb ells. I els has d’escoltar sí o sí. I et destrossen els nervis de bon matí sense que l’Ajuntament sufragui els teus antidepressius.
Que jo sàpiga, el bitllet de metro que pago religiosament és un bitllet de metro, no un abonament per al Pollaguera Sound. El vagó és patrimoni del viatger, no un escenari de concerts i varietats per a friquis. Si volen tocar, que toquin al carrer, als passadissos o al parc de la Ciutadella. I que algú faci alguna cosa, si us plau! Des que patim aquesta plaga, no he vist un sol membre del cos de seguretat fer fora dels vagons aquests torturadors. Si la impunitat és total, el proper cop agafaré el metro amb un parell de plats Technics, un dispositiu Traktor, un sampler, un go-go dancer en calçotets, i em posaré a punxar minimal house a tota hòstia durant tot el trajecte Drassanes-Palau Reial. Ens ho passarem de conya, ja ho veureu.
