Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Quan canviar el sistema comença per canviar les regles del sexe
Notícies / Sexe i Cites

Quan canviar el sistema comença per canviar les regles del sexe

Quan canviar el sistema comença per canviar les regles del sexe

Som sexe, no ho podem negar. Entenent ‘sexe’ en el sentit més ampli del terme: amor, complicitat, amistat, tabú, reproducció, plaer… pilars bàsics que, en definitiva, determinen en gran mesura qui som i com entenem el món. Tot el nostre sistema de valors i d’ideologies s’articula, conscientment o inconscientment, al voltant de la nostra condició sexual com a mamífers. Una condició que ens converteix en éssers vulnerables i, evidentment, fàcils de manipular. Pensàvem que els diners mouen el món? No, senyors, primer va el sexe. El sexe ens estructura com a societat civilitzada i un cop tenim això resolt, apa, a fer diners.

D’aquí que quan l’Anna Gabriel declara públicament que hauríem de tenir fills en comunitat y trencar el sagrat nucli familiar 1+1, esclati l’escàndol. Si encara ens ruboritzem quan algú s’atreveix a dir ‘caca-culo-pedo-pis’ en públic, com no ens ha de treure els colors i despertar-nos l’angelet de la decència una proposta tan agosarada.

Jo crec que el que ha caigut pitjor és que l’Anna fes servir la paraula ‘tribu’. Què insinua? Que som indígenes o què? Com gosa comparar-nos ni per un segon? Que no ha vist que nosaltres tenim Iphones i portem roba cosida?

I vet aquí quina casualitat. Resulta que el mateix dia que ens arriben aquestes declaracions de Gabriel, la Samanta Villar, famosa pels seus ‘21 dies fent el que calgui’, també tracta en el seu programa aquest tema tan polèmic i tan de moda: el poliamor.

El poliamor es defineix com una nova forma d’estimar. Relacions amoroses i (no necessàriament) sexuals simultànies entre més de dues persones, amb consentiment explícit de totes les parts. És a dir compartir i repartir i, en certa manera, perdre l’exclusivitat.

És curiós que, mentre les agències de màrqueting es trenquen el cap per elaborar campanyes que ens facin sentir únics, amb missatges personalitzats i ofertes adaptades al nostre perfil, resulta que al llit podem ser un més, desaparèixer enmig d’un oceà d’orgasmes anònims i suors compartides.

Transparència i confiança són, o haurien de ser, els ingredients clau perquè això d’estimar-se en grup funcioni. Però segur que ho sabem fer això? Estem preparats per deixar d’amagar-nos? Les empreses dedicades a les trobades furtives d’amants secrets ja ho saben això? Si tots podem estimar-nos col·lectivament, sense ocultar res, se’ls acaba el negoci!

En una època en què es tan fàcil ser infidel, perquè hauríem de ‘legalitzar-ho’? Per què treure-li tot el morbo al recurs estrella que revifa la flama de parelles en crisi? Perquè, per bé o per malament, la infidelitat ha constituït històricament una poderosa eina de neteja per a moltes relacions. Si obrim les portes al consentiment, si deslliguem les corretges que ens priven de follar com animals indiscriminadament, què ens queda? Sense el tabú, sense el morbo, sense el pecat…

La imatge mental que ens suggereix el poliamor, d’entrada, és bàsicament caòtica: nens corrents pel carrer sense una mare atenta que els salvi de fotre’s una d’aquelles hòsties necessàries, homes i dones seduint-se mútuament sense filtres ni remordiments, baralles de parella que es multipliquen, etc. Quina por. Pares fent-se càrrec de fills que no són seus? Les reunions de l'AMPA es convertirien en Can Pixa!

Des del meu punt de vista, el conflicte a resoldre va més enllà de la conciliació familiar: es tracta de conciliar el que som com a espècie amb el que pretenem ser com a societat.

La realitat és que som éssers complexos, amb un ventall d’exigències particulars difícil de sotmetre a les possibilitats d’un sol company o companya. La premissa és que estem fets per estimar-ho tot i no veig perquè això ens hauria d’espantar. La proposta del poliamor, de per si, no és violenta, més aviat tot el contrari, però no sé si hem madurat prou com a societat com per entendre que obrir els límits no implica obrir més les cames i que la paraula ‘família’ a poc a poc ens anirà sorprenent amb nous significats.

Advertising
Advertising

Comentaris

1 comments