Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Què coi passa amb l'IVA del cinema?
Notícies / Ciutat

Què coi passa amb l'IVA del cinema?

Iva cultural cine

A principis d'abril, el govern de Mariano Rajoy aprovava els nous Pressupostos Generals de l'Estat, segons els acords a què havia arribat amb Ciudadanos en un document titulat '150 compromisos para mejorar España'. Per al món de la cultura, hi havia una presumpta gran notícia: la reducció de l'IVA per als espectacles en directe, que avui ja és un fet. Des d'ara les entrades de teatre i concerts ja no estan gravades amb el descarat 21 % que des de l'estiu del 2012 ha estat ofegant el sector, sinó amb un 10 %. Esclar que hauria estat fantàstic que haguéssim recuperat aquell 8 % d'excepció dels vells temps, però millor això que res. En tot cas, si alguna cosa ens enfurisma és que en el nou tracte també els xous taurins s'hagin vist alleujats d'aquest impost. Sobretot si tenim en compte que el cinema, com la música enregistrada i el llibre electrònic, seguirà tributant al màxim.

Just fa cinc anys que el Consell de Ministres anunciava l'entrada en vigor del nou impost del valor afegit. Des d'aleshores, les sales de cinema han viscut amb l'aigua al coll. Moltes s'han vist obligades a tancar portes. Les altres s'han hagut d'ajustar el cinturó des del primer minut per mantenir unes tarifes que no resultessin tan desorbitades. D'una banda, tement una pèrdua notable de públic, van assumir part de l'increment del preu: si no fos pel seu esforç, ara els caps de setmana i dies festius pagaríem uns 12 euros per entrada, que aviat és dit. De l'altra, es van inventar la Festa del Cinema, que un cop cada sis mesos ens deixa les entrades a menys de 3 euros. Tot plegat, malabarismes perquè l'art democràtic per excel·lència, l'entreteniment històric de les classes humils des dels seus orígens, no es convertís en un luxe impossible de sufragar.

L'1 de febrer d'aquest any, el ministre de Cultura Íñigo Méndez de Vigo ja va dir que l'IVA de les entrades de cinema no s'abaixaria fins que no es complís el dèficit. El sector reaccionava amb màxima perplexitat. Des de la reforma fiscal, 116 sales de cinema de tot l'Estat han abaixat la persiana, el que suposa un total de 403 pantalles menys. La pèrdua galopant d'espectadors ha demostrat que, a banda d'abusiva, ni tan sols no és una mesura rendible. El juliol del 2012, va tenir lloc, a la plaça Urquinaona de Barcelona, una concentració de professionals de la cultura per protestar contra les noves polítiques del govern, el toc de gràcia definitiu a una condemna del sector que ja arrossegàvem des del principi de la crisi. En aquell moment, per exemple, les ajudes al cinema ja havien caigut un 30 %.

En aquell 2012, Time Out Barcelona vam engegar la campanya 'La cultura no és un luxe', a la qual es van sumar, entre d'altres, el productor Lluís Miñarro, els companys de la companyia Perla 29 i l'equip de la sala Apolo. Era el granet de sorra que aportàvem a un sector que, a escala estatal, estava en guerra. Ara ens alegrem que els escenaris i sales de concert comencin a respirar tranquil·les. Però no hem d'oblidar que encara tenim feina. Ens queda un tros llarg per arribar al model de França, on l'impost cultural se situa en un 5,5 %, i on el cinema –i no els toros– es considera una qüestió d'Estat. Perquè, com deia Albert Camus, un país sense cultura és una jungla.

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments