Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca

Què s'escoltava a la final de Wembley l'any 1992?

Escrit per
Jordi Garrigós
Publicitat

La toca Stòitxkov, la para Bakero, xuta Koeman... i ja sabeu com acaba la frase. Era el minut 111 del 20 de maig de l'any 1992 quan va parar-se el món, com a mínim el blaugrana. Fa 25 anys de la primera Copa d'Europa del Barça, una data històrica que aquesta setmana ens han fet recordar molt insistentment: tan si t'agrada el futbol com si no. Aquell mític gol va ser la prèvia d'una festa que s'allargaria tota la setmana a Barcelona, i de la farra històrica que es muntarien els jugadors la mateixa nit en un hotel londinenc. Qui no recorda la famosa imatge de Ronald Koeman i Hristo Stoichkov petonejant-se als morros a la festa posterior? Doncs pràcticament tothom menys Pep Guardiola, que com ha recordat en una recent entrevista, la nit li va acabar massa aviat, i és que massa poc acostumat a les nits etíliques, va abandonar la celebració marejat com una baldufa.

Però què van ballar els jugadors aquella nit? Quins eren els èxits del moment? Recordarem algunes cançons que protagonitzaven la llista oficial de singles a Anglaterra aquella setmana.

'Please don't go' de KWS (número 1)

El paradigma del 'one-hit-wonder' són KWS, que van aconseguir el seu únic èxit amb una cançó que, per més inri, era una versió d'un tema de KC and the Sunshine Band que ja havia arribat al número 1 l'any 1980 a Estats Units, Canadà o Austràlia. Els KWS van convertir la balada original en un artefacte de pop ballable tant imbatible com inofensiu. Seria l'únic motiu de celebració del grup, que encara publicaria algun senzill més fins al 1997, quant farts de passar totalment desapercebuts, abandonarien l'activitat musical.

'Knockin on heaven's door' de Guns N'Roses (número 2) i 'Nothing else matters' de Metallica (número 24)

Una de les pitjors modes dels noranta, la d'elevar als altars de la qualitat dels estàndards musicals les balades dels grups de heavy metal. Un ridícul intent d'ensenyar-nos com aquelles bandes tan rematadament mascles (i masclistes) tenien el seu cor amagat entre cuir i testosterona. Al maig de l'any 1992 triomfaven dues de les més famoses de la història: la versió de 'Knockin on heaven's door' de Bob Dylan feta pels Guns N'Roses i 'Nothing else matters' de Metallica. Aquelles cançons agradaven a absolutament tothom: joves, pares, àvies, veïnes i esplais. Quan passen aquestes coses, per norma general, haurien de fer-nos sospitar.

'The days of Pearly Spencer' de Marc Almond (número 21)

Al maig de l'any 1992 Marc Almond podia assegurar que ja ho havia fet tot en el món de la música. Llegenda de la new-wave amb Soft Cell i amb una sòlida carrera en solitari, el britànic havia publicat nou disc, 'Tenement Symphony', mesos abans que Barça i Sampdoria se citessin a Wembley. Tot i que lluny de la perfecció de 'The stars we are', Almond es trobava en un dels seus zenits creatius.

'Friday I'm in love' de The Cure (número 31)

Segurament la gran cançó d'aquesta llista, una peça majestuosa que forma part de la història gloriosa de la música popular del segle XX, i la demostració que quan s'hi posava, Robert Smith era insuperable. Aquella setmana va entrar tímidament a la llista de singles britànics el que era el segon senzill de 'Wish' un dels discos més reconeguts de la discogràfia dels Cure. Incomprensiblement, 'Friday I'm in love' no arribaria mai al número de la llista.

'The Drowers' de Suede (número 49)

Faltaven pocs anys perquè explotés el britpop amb el primer disc d'Oasis i el tercer dels Blur, però algunes bandes com Suede i Pulp ja feia temps que feien cançons. Els de Brett Anderson s'estrenaven a les llistes d'èxit amb 'The Drowers', un tema que potser no augurava els èxits posteriors però on ja oloravem els aromes al pop glam estil Bowie dels londinencs. Uns mesos després, publicarien el seu primer elapé.

'We hate it when our friends become successful' de Morrisey (número 66)

Lluny dels dies de glòria dels Smiths, Moz va seguir fent discos perfectes durant els noranta. El seu tercer elapé en solitari seria 'Your arsenal', que s'estrenaria al juliol de l'any 1992, però uns mesos abans va avançar una gran cançó pop, la paròdica 'We hate it when our friends become successful'. Una oda de l'enveja i el fracàs dels teus amics. Així és Morrisey i així l'estimem.

Guardar

Guardar

Últimes notícies

    Publicitat