[title]
Per què aplaudim? Bàsicament, per tradició, per cultura. Perquè és un costum arrelat a la nostra història gairebé des de l'inici dels temps. Ja en temps de Julius Cèsar era habitual demostrar l'aprovació davant qualsevol representació escènica fent soroll. Analitzat fredament, l'aplaudiment pot semblar un gest bastant primitiu i absurd, però la nostra cultura li ha atorgat una funció extremadament important dins del món de l'art, almenys fins avui. Avui la pregunta hauria de ser: per què no aplaudim? Què ens passa? Tenim por? Estem cansats? O és que ja res satisfà les nostres exigències com a espectadors?
En plena temporada de festivals d’arts escèniques i veient el que es veu aquests dies, crec que es pot afirmar sense por a equivocar-me que patim una síndrome perillosa: la síndrome de l’aplaudiment mandrós. O potser podríem dir-li la febre de l’espectador ranci.
Quinze ballarins a escena, saltant, doblegant-se, fent piruetes impossibles… Un concert de música de cambra, amb un quartet de cordes excel·lent… Una representació teatral on els actors s’hi deixen la pell en cada paraula del guió, en cada gest… i quan acaben, quatre picadetes de mans i cap a casa. Qui ens hem pensat que som? Per què hem adquirit el lleig costum dels crítics d’art de mirar-s’ho tot amb distància, de no reconèixer el mèrit aliè, de no compensar l’emoció que hem sentit encara que sigui mínimament? Potser considerem que per haver pagat una entrada ja hem complert amb la nostra aportació com a públic culte súper modern. Potser ens pensem que els artistes tenen prou amb el minúscul percentatge que s’emporten del preu de les entrades inflat pel maleït IVA. Potser mai ens plantegem que nosaltres seríem incapaços de fer res d'allò que ells fan i que, en cas d’aconseguir imitar una petita part de la seva feina, reclamaríem, sens dubte, una ovació estel·lar.
Ovació com la que reben indiscriminadament molts convidats de programes televisius que, pel simple fet de ser qui són, ja considerem que mereixen un aplaudiment per cada dues frases que surten de les seves boques famoses. És evident que aquí patim una lleugera descompensació en el nostre barem d’espectadors.
Si us plau, senyors i senyores del públic cultural d’aquest país, aplaudim. Piquem fort de mans, cridem, xiulem i demostrem amb tot allò que tenim que l’ésser humà està fet per emocionar-se amb el bon art i agraïm sonorament a aquells que ens permeten fer-ho. No siguem tímids, ni egoistes, ni rancis. No siguem mandrosos. Quan una persona acaba de fer 18 piruetes seguides, dos salts mortals, 300 moviments innombrables i encara somriu davant nostre, no sembla just que ens cansem d’aplaudir en 5 segons. S’ha d’equilibrar la balança.
De la mateixa manera, recordem que no tot és ‘aplaudible’ pel simple fet de presentar-se en un format escènic. Molts discursos polítics no mereixen ni un sol cop de mans i hi ha representacions escèniques de dubtosa qualitat que avui dia apareixen a la programació de certàmens i festivals reconeguts fent que ens qüestionem quin és el tipus de filtre que s’hi aplica per seleccionar-los. Autèntiques porqueries que possiblement li estan traient el lloc a obres mestres que romandran amagades per falta de recursos o del que col·loquialment es diu ‘la flor al cul’.
Esclar que sobre gustos no hi ha res escrit. I sobre aplaudiments tampoc i potser ens vindria bé una petita guia o manual d’instruccions.
