[title]
Fi de l'estudi i primeres conclusions
Després de molts intents benintencionats i egoistes de salvar la humanitat, de trobar en la gent algunes virtuts i atractius notables, he arribat a la conclusió que no hi ha remei, que s'ha arribat a una degradació moral tan accentuada que potser no hi ha possibilitat de recular i tornar als inicis. Que la plaga s'ha escampat i hem perdut l'antídot contra la mala educació i l'incivisme. La prova final del meu pessimista estudi la vaig aconseguir l'altre dia després que s'obrissin els llums de la sala on havia vist '¡Canta!'. No em calien més mostres. La recol·lecció d'evidències s'havia acabat.
El mòbil i la tècnica del tap
Ja durant la projecció de la reeixida pel·lícula animada havia anat compilant les últimes i definitives pistes per elaborar la meva teoria sobre la fi d'un model d'actuació ciutadana, d'un tipus de moral caducada, del segle XIX i principi del XX: unes files més endavant de la meva, un paio es va passar bona part del metratge responent missatges del mòbil amb l'aparell ben a la vista. No l'amagava entre les cames, ni el tapava amb les mans. Era impossible no molestar els que l'envoltaven i els de més enllà. Podeu creure que ningú no li va dir res? Mentida! Aquest moralista amb barba i ulleres li va fotre un crit esfereïdor (rotllo Pepe Pótamo) des del seu llunyà seient: "Tu, el del mòbil, a veure si l'apagues". Res: només vaig aconseguir espantar els veïns de filera i els meus petits acompanyants. Al cap d'uns minuts, fart, li vaig tirar el tap de la meva botella d'aigua, però, llàstima, el projectil no va arribar fins al seu cap de soca.
Un paisatge desolador
En acabar la sessió, tot digne i ofès, vaig intentar localitzar-lo per regalar-li per Nadal el meu llibre oral d'usos i costums socials, però ja s'havia aixecat. Havia guillat amb el seu puto mòbil de darrera generació dels collons. En el trajecte des de la meva butaca a la seva vaig patir molt: capses de crispetes tirades per terra, algunes d'elles bastant plenes, gots de begudes escampats aquí i allà, tota mena de restes de menjar i de 'submenjar' i els seus embolcalls sobre la moqueta del cinema... Horrorós, trist, patètic.
I si ho intentem de nou, Leia?
Amb la sospita que m'havia convertit en un dels últims representants de cert concepte de ciutadà en perill d'extinció, vaig abandonar la sala i, de pas, també la meva fe en les bèsties humanes. I és que els 'cara-anxoves', els 'youtubers', els 'instagramers', els imbècils i els bruts regnen, sense oposició, en el reialme de l'estupidesa i el territori de la falta d'ètica. Però jo, innocent babau, espero entrar en el 2017 amb un bri d'esperança. Perquè et prometo que no deixaré de lluitar, respectada, estimada i valenta princesa Leia.
