[title]
Amb un títol tant suggeridor com Franco, Victòria, República: Impunitat i Espai Urbà –i sobretot amb el sidral que s'ha muntat amb l'estàtua eqüestre del sàtrapa d'El Ferrol, que en realitat és la primera part de l'exposició– un entra a la sala del Born amb les expectatives de trobar-se una exposició de fets concrets que portin a una reflexió punyent.
Ara bé, el caràcter obvi i epidèrmic d'allò exposat –i sobretot l'excés d'informació, presentat en un format comprimit de tres plafons curulls de fotografies diminutes i peus de foto de mida de retalls de diari– fan que la primera reflexió sigui: caram, em fa l'efecte que primer van voler posar el calb amb el tatanu de totes totes, i després van muntar la mostra per a justificar-ho. Primer el cavall i després la cua, vaja.
Obvi i epidèrmic, dic? Per què? Els tres plafons de l'exposició corresponen a les vicissituds de les estàtues de Franco, la República i la Victòria en República, Franquisme, Transició i democràcia, aquest règim ja amb molts anys d'ús. I la mostra exerceix el subgènere periodístic de crònica d'estàtues: explicar com els interessos del regim de torn mouen les escultures com peces d'escacs. Una narració històrica que podria ser interessant si tingués força formal: la imatge de l'obelisc amb l'aguilot nazi del Cinc d'Oros, a mida respectable, faria por. La conjunció de documents, fotos i dates sobre les tres peces escultòriques, comprimides com si fossin aquells llibres de retalls dels projectes de l'ESO, en realitat fan badallar. I Pissarello, home: hauries d'haver pensat que bona part del públic serà gent gran, no facis plafons de metall en què els reflexos de llum et porten a l'estrabisme absolut. Pujar el Pedraforca és un trencacames: llegir aquesta l'exposició és un trencacolls.
«L'exposició s’estructura en forma d'evidències, de proves, que permeten que el visitant n’extregui les seves pròpies conclusions», diu el dossier de premsa. Quines? Que el franquisme va ocupar l'espai amb els seus símbols i va anorrear els altres? Que la nostra democràcia de pa sucat amb oli ha fet la puta i la Ramoneta fins fa quatre dies amb la imatgeria franquista? (i a la que ens descuidem ho tornarà a fer). Que els qui es van canviar de jaqueta i treballaven per a Franco cobraven i al cim bé? (s'exposa la factura de l'estàtua de la Victòria). Aquestes conclusions ja les portem posades de fora; l'exposició hauria d'aprofundir en la persistència de pedra picada del franquisme sociològic en l'espai públic (aquelles 7.500 plaques de jou i fletxes, per exemple, la tifarada de Tortosa, mantinguda per una alcaldia convergent..) i no limitar a fer-se uns copets de felicitació subliminals «amb un llenguatge auster» per la retirada de símbols casposos per part de Colau & cia. El problema és que l'anècdota es queda en l'anècdota. I ep, a la banalització del franquisme també s'hi pot arribar per l'avorriment.
En realitat, la part sucosa del 'tinglado' està exposada a fora. I si l'Ajuntament hagués sigut més valent, ho haurien deixat com a una única instal·lació que es justifica a si mateixa (o no). Ja ho ha dit el comissari de la mostra: «Em sembla bé que la gent tiri coses i no es netegi, mentre no es malmeti l'entorn urbà». En el fons, tot és una 'performance' que ha emprenyat a uns i ha satisfet uns altres (per motius més partidistes que ideològics en els dos casos, imagino. No incloc la Fundació Franco, l'única institució a qui li deu saber greu de tot cor tot el maltractament del seu ídol escapçat. Esclar que el drama és viure en un país que permeti que una fundació així existeixi. Us imagineu la Fundació Adolf Hitler queixant-se per la demolició de la casa del genocida?). Porteu ous i tomàquets, que la diversió és a fora!
